Unionisme en deconstrucció
Salvador Cot
Una de les paradoxes més inesperades -i silenciades- de l'acceleració política que viu Catalunya és que la reorganització política del país està arrossegant cap a la marginalitat les delegacions de PSOE i PP a Barcelona. Els socialistes catalans agonitzen entre abandonaments, escissions i fugides, incapaços de retenir ni els propis parlamentaris. Pere Navarro va haver de plegar després de caure en el ridícul pel mastegot d'una jubilada catòlica i fraguista. Un cas de vergonya aliena que es va complementar, a Tarragona, quan Carme Chacón va liderar un pic-nic espanyolista de tres mil persones. "No quiero elegir entre papá y mamá", va dir en tornar a Madrid. Un epíleg polític irrisori per a qui no fa pas tant havia encapçalat vint-i-cinc diputats a Madrid.
Però el PP del nordest també ha fet un sprint molt notable en aquest campionat de la ridiculesa. Els missatges entre Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Moragas i Victoria Álvarez estan al nivell de la conversa de la Camarga. Moragas pensa que l'exnovia de Pujol Ferrusola pot "salvar Espanya" sortint als magazins de tarda de les teles de Madrid i la presidenta del PP català organitza la gravació -amb l'ajuda del PSC, que no es perd cap merderada per rebolcar-s'hi- i després intenta desempallegar-se de l'examant sense pagar els diners que li havien promès. Tot plegat, un poema. Més olfactiu que visual, per cert.
El cas és que comença una acceleració de vertigen mentre Rajoy i Sánchez tenen les delegacions respectives en fase de liquidació. ¿A qui pot estranyar que l'unionisme tingui la capacitat de convocatòria d'una sardinada popular?
Però el PP del nordest també ha fet un sprint molt notable en aquest campionat de la ridiculesa. Els missatges entre Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Moragas i Victoria Álvarez estan al nivell de la conversa de la Camarga. Moragas pensa que l'exnovia de Pujol Ferrusola pot "salvar Espanya" sortint als magazins de tarda de les teles de Madrid i la presidenta del PP català organitza la gravació -amb l'ajuda del PSC, que no es perd cap merderada per rebolcar-s'hi- i després intenta desempallegar-se de l'examant sense pagar els diners que li havien promès. Tot plegat, un poema. Més olfactiu que visual, per cert.
El cas és que comença una acceleració de vertigen mentre Rajoy i Sánchez tenen les delegacions respectives en fase de liquidació. ¿A qui pot estranyar que l'unionisme tingui la capacitat de convocatòria d'una sardinada popular?
No hay comentarios:
Publicar un comentario