I tres-cents anys després, alcem el cap

I tres-cents anys després, alcem el cap

Alguns dels grans protagonistes del procés, a poques setmanes del Dia D: Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, José Ignacio Wert, Màrius Carol, Miquel Iceta i Albert Rivera.

---

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Som a punt d’alçar el cap. És un dia emocionant. Just avui fa tres segles, tal i com tantes vegades van demostrar durant aquells 414 dies de setge, els catalans resistents d’aleshores donaren testimoni (a milers, amb la vida) del seu compromís amb la sobirania de les institucions, de l’estat, que els seus avantpassats havien construït al llarg de tantes centúries. I avui, després que s’hagi imposat als seus descendents (per herència o per adopció) la feixuga dependència política de l’eixuta Espanya castellana, som aquí, a punt de recuperar-la, de guanyar-la, d’exercir-la. Per construir un país nou.

Rajoy, Mariano (president del Govern espanyol).
L’esfinx de la Moncloa.
Amb l’habitual menysteniment que ens regalen, el màxim responsable de fer-nos curtcircuit al procés porta mesos encegat de supèrbia. Intoxicat, juntament amb el seu gabinet de crisi, per la seva pròpia propaganda, està convençut que això nostre és una flamarada i que acabarà per escampar. Que se’ns passarà. També, tot i que l’establishment català s’arrossega de genollons a cada oportunitat per demanar una tercera via, continua convençut que als catalans, ni aigua, que qualsevol concessió ens deixarà insatisfets i desfermarà contra ell la bèstia de la caverna i la ira dels seus barons ofesos. I així ens hem plantat on som, sense moure ni una cella. I tot i les amenaces, que aniran a més, no en dubteu, l’estaquirot continuarà exactament igual abans i després del 9-N. Sí, tres milions de catalans (creuem els dits) votarem i encara continuarà convençut que no cal moure’s. Fins que frau Markel, molt amablement, li indiqui que els creditors volen cobrar.
 
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Les clavegueres al servei de sa majestat.
Que ningú es mami el dit: ens enfrontem a un Estat i els darrers mesos han constituït una demostració de l’àmplia gama de recursos, blancs i negres, dels qui els països que controlen els seus recursos públics disposen per defensar els interessos propis. De fet, per això en volem un de nostre. La guerra de la informació i l’espionatge ha provocat aquests darrers mesos víctimes tan capdavanteres com l’exhonorable; també, veritables intoxicacions com les de la campanya electoral de les darreres eleccions autonòmiques contra el candidat Mas. El ministre català del govern espanyol, a més de crear una potent delegació del CNI a la capital catalana i d’enviar-nos milers i milers de policies sense missió coneguda, tampoc no ha dubtat, tot recolzant el seu homòleg d’Exteriors, a intoxicar l’opinió pública amb avisos apocalíptics de divisions familiars. Un paper, el seu, de raó d’Estat i francament immoral.
 
Wert, José Ignacio (ministre espanyol de Cultura i Esport).
Re-espanyolització tardana.
El gran científic social del govern espanyol està convençut que això d’aquí cal afrontar-ho des de ben a baix, arrencar-ho d’arrel. Cal recuperar el control que la Transició va disgregar. Es imprescindible (en el marc d’un atac per terra, mar i aire, arreu dels Països Catalans) desmuntar l’escola del país, pedra angular d’una societat que, des de fa trenta-cinc anys, ha sabut crear consciències lliures, capaces de pensar per sí mateixes, sense l’enyorat adoctrinament de l’escola franquista, per la qual, tanmateix, van passar molts dels actuals independentistes. La nostra espanyolització ha passat també per l’aturada del retorn de la documentació confiscada pel feixisme als catalans el 1939 i per la legitimació d’aquell acte, a base d’exigir-nos ara que faci camí de tornada a Salamanca, setanta anys més tard, una part de la que havia estat lliurada des del 2006 a la Generalitat.
 
Carol, Màrius (director de La Vanguardia).
Sense notícies de la veritat.
Es difícil triar un sol protagonista en el front mediàtic del procés: en José Antonio Zarzalejos, per exemple, amb les seves anàlisis/amenaces és dels més preclars. Des de la famosa trucada de sa majestat al comte de Godó de finals de 2012, en l’àmbit dels mitjans de comunicació, el procés està desvetllant estampes realment patètiques. Un mimetisme invers de desesperació creixent: sigui a l’edició en paper o a la digital (transformades a ritmes diferents), els titulars de “La Vanguardia” ja no es diferencien gaire dels d’”El País”, que ja no es diferencien gaire dels d’”El Mundo”, que ja no es diferencien gaire (si és que parlant de Catalunya alguna vegada s’havien diferenciat) dels de l’”ABC”. Tot un exèrcit d’opinadors, molts d’ells a sou de l’establishment d’aquí i d’allà, de tot signe ideològic, s’han llançat a desenvolupar complexíssimes argumentacions encaminades a negar-nos el dret a decidir lliurement el nostre futur polític.
 
Iceta, Miquel (primer secretari del PSC).
L’ensorrament d’un projecte.
Des del ridícul de la senyora finalment d’Ullastrell, la figura de Pere Navarro havia entrat en una espiral sense solució. Certament, la seva missió d’encapçalar un partit en caiguda lliure no era precisament fàcil. El PSC és ja una marca inviable, en el context d’una crisi dels partits catalans que ens deixarà, en pocs mesos, probablement, un panorama de sigles completament diferent. L’esmicolament de l’antic espai socialista i el reagrupament a l’entorn d’un centre-esquerra plenament compromès amb la llibertat del país. Entretant, el grup que dirigeix el partit des de fa més de vint anys mal viu, amb el bomber Iceta com a cap de files, convençut que la Consulta del 9-N no se celebrarà i que només a partir d’aleshores ells en podran recollir les restes del naufragi. L’estampa del seu definitiu descrèdit es produirà quan, disgustats, aquell dia ens vegin votar mentre criden al boicot del braç de Ciudadanos i el Partido Popular.
 
Rivera, Albert (presidente de Ciudadanos).
Credibilitat ressentida.
La novetat fa de bon vendre. En un context, llargament covat, de descrèdit gairebé total dels partits, Ciudadanos ha sabut durant alguns anys fer-se amb un cert espai dins el dependentisme català, pouant en el creixent desgast del PP i el PSC. Durant els darrers mesos, però, a mesura que el procés s’ha consolidat, Ciudadanos s’ha caracteritzat per multiplicar exponencialment la seva presència a les tertúlies dels mitjans (en combinació amb la de la seva marca blanca Societat Civil Catalana), a l’hora que es presenta com a víctima d’una suposada persecució (i com desitgen la violència inexistent del procés!). La seva credibilitat, però, ha patit els seriosos revessos de la imputació per frau fiscal de l’implacable diputat, croat contra la corrupció, Jordi Canyas, i del cas del compte a Suïssa de l’eurodiputat i exguerriller Javier Nart. Amb raó, doncs, el fenomen Podemos comença a mossegar i a esmicolar el gran espai del dependentisme que havia d’encarnar en solitari Ciudadanos.