La Diada i la ratera espanyola

La Diada i la ratera espanyola

«Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”»

Víctor Alexandre

L’any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: “Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent”. Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d’estat del 1981 i la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s’adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l’únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una “reforma” dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa “azul” per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l’esperpent, però continua remenant les cireres de l’Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d’Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l’obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: “Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder”. Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l’Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l’apassionant moment actual. L’Onze de Setembre d’enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s’han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l’ocasió, hem decidit treure’ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l’Ovidi romanen vives: “Conscients de l’explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l’ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent”.