Nosaltres, els hòbbits

Melcior Comes



En la novel·la El hòbbit, adaptada al cinema recentment, se’ns explica l’aventura d’un d’aquests éssers admirables, els hòbbits, la història del Bilbo Saquet i dels seus companyons, els nans, tots a la reconquesta de la Muntanya Solitària. Vostès hauran endevinat ja que parlo avui de hòbbits arran d’una comparació memorable: la que el socialista, economista i articulista —tot això en ordre decreixent— César Molinas va exposar en un article a El País el passat diumenge. 

Doncs a la novel·la de Tolkien —i a la primera part de la trilogia filmada— veiem una cosa que César Molinas hauria pogut observar abans de tan audaç comparança… Si vostès ho recorden, en aquella història els nans acudeixen a casa del protagonista, el hòbbit Bilbo, per a contractar-lo per a mirar de recuperar-se de la seva peculiar versió d’un espoli fiscal… Els nans han perdut la riquesa nacional: un enorme drac —Smaug— va foragitar-los de casa, i allà dorm sobre joies, or i maragdes, sobre perles i safirs i tota la bijuteria, inclosa la meravellosa Pedra de l’Arca. Els nans volen fer-lo fora i recuperar la riquesa, tornar a casa i restaurar el seu país més enllà d’un exili que ja dura unes quantes generacions. 

Doncs en Bilbo, que l’han vingut a contractar perquè els ajudi en tasques de lladronici, en principi no hi vol anar. En Bilbo, com els hòbbits dels quals ens parla César Molinas, no té prou ambició, ell està molt content i satisfet dins la seva caseta acomodada, amb els seus llibres, la seva llar de foc, el seu rebost ben proveït i tota la pesca. En Bilbo no s’està per aventures… Tanmateix, s’acaba embolicant en la tropa dels nans, tot i que a contracor, encara que al final de la primera part s’adona que entre ell mateix i els nans hi ha una comunió d’esperit indefugible. 

Igual que en Bilbo estima casa seva —la Comarca; no se’n volia allunyar perquè tanmateix tothom té arrels i se les estima—, els nans també tenen casa seva, i els nans han de poder recuperar el seu país, tornar a casa i gaudir d’allò que en Bilbo enyora tant: una casa pròpia. Per això s’acaba comprometent en la causa. 

Si en Bilbo fos votant de Ciutadans o del PP, potser els hauria pogut dir que ‘els nans no tenen arrels, tenen cames’, i els hauria provat de treure del cap la sana ambició de voler recuperar el domini sobre les seves muntanyes natals. Potser també els hauria dit que no hi ha robatori del tresor, perquè el tresor no ha sortit de la Terra Mitjana… Potser hauria acusat els nans d’insolidaris… 

Però en Bilbo té cor, a més d’intel·ligència —té un cor intel·ligent—, i entén que no hi ha res d’immoral ni de censurable en la sana ambició de voler recuperar allò que és seu i que els nans van perdre injustament… Més que grans tractats de política o economia, alguns necessitarien tornar als clàssics de la literatura juvenil —a les coses bàsiques—, i potser allà s’adonarien que no hi ha res d’aberrant en voler posar ordre a la casa pròpia —en governar-se i que no et governin—, sense que per això se l’hagi d’acusar de hòbbit, d’orc o d’elf espiritual. Per cert, que a la Terra Mitjana de Tolkien sí que hi impera un model federal: cada poble fa la seva llei i parla la seva pròpia llengua. A molts els agrada veure la diversitat a les novel·letes juvenils, però no a la seva realitat política adulta… 

Recordem-ho: Si a la premsa catalana sortís que el model de Rajoy per Espanya és el pèrfid mag Saruman de barba blanca i el seu Ísengard negre tothom riuria per les butxaques… (qui signés un article amb aital afirmació potser no podria escriure mai més enlloc). Però això de la Catalunya hòbbit ha estat àmpliament debatut i aplaudit, i publicat al primer diari d’Espanya, i a l’autor molts més que n’hi encarregaran! Contra Catalunya totes les comparacions són possibles! Estimats hòbbits catalans sense ambició congènita, pobrets menestrals…: ¿és Montserrat la nostra versió dels Turons Blancs de la Comarca? 

Fet i fet, no hi veig res de còmic en ser un hòbbit…; la novel·la respon a un moralisme exquisit, en el qual els hòbbits ocupen un lloc prominent. Els hòbbits són pacífics, treballadors, moderats i tímidament aventurers, a més de valents des de la prudència; amants de la bona taula i de la conversa, de les arts menors i de la tangibilitat de les coses de cada dia; això ens diu la novel·la i la trilogia El senyor dels anells. 

Jo no crec en els tarannàs col·lectius: no crec que els països tinguin un caràcter homogeni, com quan es parla de l’esperit tràgic i fanàtic espanyol, de la subtilesa italiana o de la sensualitat francesa, de la bona fe cega dels nord-americans o de temperament de contrabandista dels mallorquins. Dir que els belgues són com Tintín, que els nord-americans són com John Wayne o que els italoamericans són com el senyor Vito Corleone és absolutament ridícul… Tan ridícul com parlar del Senyor Esteve per caracteritzar els catalans. Tan ridícul com dir que tots els homosexuals tenen bon gust en decoració, totes les dones són putes o tots els negres la tenen grossa. 

Però si dius que els catalans són com els hòbbits, i que La Comarca menestral és el seu model de país independent, potser fins i tot et deixaran escriure a El País. ¿Són coses meves, o tot plegat és d’una poquesa mental espaordidora? Senyores i senyors, no se m’acuden més comentaris.