'El John Wayne del Clot': carta a Loquillo

Albert Om

Dijous a la nit tres persones diferents em van donar les gràcies per ser al teu concert de la sala Razzmatazz de Barcelona, com si fos un lloc que no em correspongués, com si en aquests moments ja només ens pogués agradar la música de gent que pensa com nosaltres.

Fa anys, algú va dir de tu que cantaves amb els collons. També hi parles, amb els collons. També hi penses. Te’n vas de la llengua amb molta facilitat, amb aquesta tendència que tens d’expressar-te amb frases lapidàries, com si fossis John Wayne o qualsevol altre heroi de western, herois d’aquests que lluiten contra un perill que ells mateixos creen o s’inventen, tant se val. La teva vida ja fa molt temps que és una pel·lícula, i l’home que la protagonitza necessita enemics per poder demostrar a cada seqüència que va per lliure i que viu a la contra, i que encara que passin els anys manté la mateixa actitud rockera i provocadora per fer front al foc creuat de què se sent víctima.

“ La peor palabra es la que no se dice ”, proclames èpicament a la cançó Antes de la lluvia. Callar és de covards, dius tu, i parlar és cosa de valents. Però parlar per dir què, pregunto. Parlar per parlar no és cap valor. A vegades, callar pot ser de persones sàvies, observadores o reflexives, i parlar, depèn de què es digui, pot ser propi d’arrogants, d’indocumentats o de pesats. A vegades, parla qui ja no pot cantar. Però aquest no és el teu cas.

No sé què en diuen les crítiques, però el concert de dijous em va semblar extraordinari. Vas triar la teva ciutat, Barcelona, per començar la gira d’ El creyente i feia dies que no quedava ni una entrada. Amb 53 anys estàs tan en forma i tens tants arguments musicals a favor teu i de la teva banda que el primer -i et diria que gairebé únic- perjudicat per les teves paraules ets tu mateix. Relacionar el nazisme amb el procés sobiranista a Catalunya ja és tan mainstream que ni irrita ni fa per a un artista a qui sempre li ha agradat ser únic i singular.

Després de trenta anys de carrera no ha de ser agradable que generin més expectació les teves últimes declaracions que el nou disc que publiques. A les tres persones que em van donar les gràcies per ser a Razzmatazz, dijous, em va semblar que els feia il·lusió trobar-me allà perquè no volen que ningú, en nom de cap opció política, es pugui acabar apropiant d’unes cançons que són de tots.

P.D .

Mig dandi, mig macarra; mig estrella de rock, mig torero. No hi ha ningú que trepitgi un escenari amb tanta convicció i elegància. El concert de dijous van ser dues hores trepidants de música, sense temps per a discursos. Només una declaració d’amor submís: “ Barcelona, aquí me tienes ”.