Tarantino a Catalunya
"Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista"
- “Senyor president, vostè està en un camí molt perillós”.
- “Ja ho sé, ho he notat en les meves pròpies carns”.
Això no és el fragment de la darrera pel·lícula de Tarantino. No. És la sessió de control al Parlament. Són parts del diàleg que es va establir ahir entre la representant a Catalunya del partit que governa l’Estat, Alícia Sánchez Camacho, i el president de la Generalitat, Artur Mas. Un diàleg, per cert, cada cop més aspre, no només en el contingut, també en les formes.
Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista. Això fins a ratllar el ridícul, com l’episodi que es va registrar ahir a Barcelona quan Artur Mas va haver de tocar el dos del Fòrum de Marques espanyoles que acabava d’inaugurar per no ensopegar amb Mariano Rajoy que aterrava a Barcelona sense haver ni tan sols fet saber al govern la seva vinguda a la capital catalana. El gabinet de Rajoy no només no guarda les formes, sinó que vol que tothom ho sàpiga. Vol que tothom vegi que el president espanyol es planta on vol i quan vol sense haver de donar raons a ningú i menys a un govern que reclama una consulta independentista. Tant se val que això l’obligui a triturar les mínimes normes de cortesia política. Poc o molt la mateixa situació que s’havia produït el dia abans quan es va presentar a Barcelona la vicepresidenta espanyola en plena diada de Sant Jordi, sense comunicar-ho a l’executiu català.
Sembla que el gir de l’estratègia popular obeeix a la voluntat d’utilitzar el pols amb Catalunya com un element més de la campanya europea. Una demostració de força i decisió d’un president que si peca d’alguna cosa és precisament d’un tarannà taciturn i de defugir sistemàticament els conflictes i els problemes. Potser, però, no era aquest el millor moment, ni el millor argument per desvelar la seva faceta d’home d’acció, de Schwarzenegger de la política ibèrica. Més que res perquè l’endemà de la nit electoral, el debat sobiranista continuarà damunt la taula. I això serà així més enllà dels resultat que obtingui el PP a Europa i fins i tot més enllà del que obtingui CiU -tot i que els populars estan convençuts que un fracàs de la formació de Mas a les urnes el maig vinent serviria per frenar el procés-. Què farà aleshores el govern espanyol quan hagi literalment triturat tots els canals no ja de diàleg sinó, directament, de comunicació? Se seguirà recolzant en el PSOE? Aquest PSOE que permet que el PSC es desintegri com un terrós de sucre?
Tal i com s’està plantejant la campanya, l’escenari post-europees s’albira realment tèrbol. De moment, per al PP, la prioritat és mantenir el tipus a les eleccions. Rajoy s’ha tret el vestit de president –de president de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, inclosos els catalans- i s’ha posat el de candidat del PP. L’endemà de les eleccions, ja veurem. Sempre li quedarà la possibilitat de tornar a xiular i alertar sobre illes perdudes i viatges per l’espai. Veurem, però, què dirà aleshores de tot plegat aquesta Europa avui tan discreta i prudent...
- “Ja ho sé, ho he notat en les meves pròpies carns”.
Això no és el fragment de la darrera pel·lícula de Tarantino. No. És la sessió de control al Parlament. Són parts del diàleg que es va establir ahir entre la representant a Catalunya del partit que governa l’Estat, Alícia Sánchez Camacho, i el president de la Generalitat, Artur Mas. Un diàleg, per cert, cada cop més aspre, no només en el contingut, també en les formes.
Després de mesos que a Madrid havien optat per xiular i mirar cap a una altra banda, de sobte, la temperatura augmenta de manera accelerada en el pols entre els dos governs arran el procés sobiranista. Això fins a ratllar el ridícul, com l’episodi que es va registrar ahir a Barcelona quan Artur Mas va haver de tocar el dos del Fòrum de Marques espanyoles que acabava d’inaugurar per no ensopegar amb Mariano Rajoy que aterrava a Barcelona sense haver ni tan sols fet saber al govern la seva vinguda a la capital catalana. El gabinet de Rajoy no només no guarda les formes, sinó que vol que tothom ho sàpiga. Vol que tothom vegi que el president espanyol es planta on vol i quan vol sense haver de donar raons a ningú i menys a un govern que reclama una consulta independentista. Tant se val que això l’obligui a triturar les mínimes normes de cortesia política. Poc o molt la mateixa situació que s’havia produït el dia abans quan es va presentar a Barcelona la vicepresidenta espanyola en plena diada de Sant Jordi, sense comunicar-ho a l’executiu català.
Sembla que el gir de l’estratègia popular obeeix a la voluntat d’utilitzar el pols amb Catalunya com un element més de la campanya europea. Una demostració de força i decisió d’un president que si peca d’alguna cosa és precisament d’un tarannà taciturn i de defugir sistemàticament els conflictes i els problemes. Potser, però, no era aquest el millor moment, ni el millor argument per desvelar la seva faceta d’home d’acció, de Schwarzenegger de la política ibèrica. Més que res perquè l’endemà de la nit electoral, el debat sobiranista continuarà damunt la taula. I això serà així més enllà dels resultat que obtingui el PP a Europa i fins i tot més enllà del que obtingui CiU -tot i que els populars estan convençuts que un fracàs de la formació de Mas a les urnes el maig vinent serviria per frenar el procés-. Què farà aleshores el govern espanyol quan hagi literalment triturat tots els canals no ja de diàleg sinó, directament, de comunicació? Se seguirà recolzant en el PSOE? Aquest PSOE que permet que el PSC es desintegri com un terrós de sucre?
Tal i com s’està plantejant la campanya, l’escenari post-europees s’albira realment tèrbol. De moment, per al PP, la prioritat és mantenir el tipus a les eleccions. Rajoy s’ha tret el vestit de president –de president de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, inclosos els catalans- i s’ha posat el de candidat del PP. L’endemà de les eleccions, ja veurem. Sempre li quedarà la possibilitat de tornar a xiular i alertar sobre illes perdudes i viatges per l’espai. Veurem, però, què dirà aleshores de tot plegat aquesta Europa avui tan discreta i prudent...
No hay comentarios:
Publicar un comentario