Víctor Alexandre“Em nego a que no m’ubiquin en el catalanisme. Si a la meva àvia li diuen que el seu nét no és catalanista, li agafaria un cobriment de cor”. Aquestes dues frases, que per la seva construcció gramatical en llavis d’un diputat provoquen vergonya aliena, les va pronunciar Maurici Lucena dies enrere al Parlament de Catalunya. Tan errònia i confusa és aquesta construcció verbal, que al final resulta impossible saber si la persona de la qual parla és viva o morta. Tant se val, però. En ambdós casos es tracta d’una persona víctima d’un enganyador. Un enganyador que no sols es fa passar per allò que no és, sinó que arriba a creure’s la seva pròpia impostura fins a caure en el patetisme. Una mica com Bela Lugosi, que va morir convençut que era el comte Dràcula.
A Maurici Lucena li deuen haver dit que per entabanar la gent no hi ha res com creure’s les pròpies mentides i segueix el consell tant com pot. Però no té èxit. Si en tingués, no hauria de posar-se davant d’un faristol per dir les coses que diu. Diu, per exemple, el senyor Lucena, que és “catalanista de tota la vida”. I mentre ho diu no s’adona que, si de debò ho fos, no li caldria dir-ho. Que potser li cal, a la Montserrat Carulla, posem per cas, dir-se catalanista? I al doctor Broggi, que li calia? Com és que el senyor Lucena necessita fer proclames sobre si mateix en aquest sentit? No li ha passat pel cap que si no fos espanyolista no necessitaria posar-se en ridícul negant l’evidència?
Per sort, el catalanisme no té res a veure amb Maurici Lucena ni amb el seu partit. Si el catalanisme es regís pels paràmetres ideològics de Maurici Lucena i Pere Navarro –un altre gran catalanista– i de la delegació catalana del PSOE, ja faria temps que Catalunya, nacionalment parlant, seria morta i enterrada. Un catalanista, diguem-li al senyor Lucena, és un català que no admet per a Catalunya cap altre estatus que no sigui el d’una nació lliure i sobirana, que és l’estatus de les nacions adultes amb veu i vot a les Nacions Unides. El senyor Lucena té dret a pensar com vulgui, és clar. Fins i tot pot provar d’entabanar tanta gent com pugui. Però és un espectacle ben galdós veure que arriba a l’extrem d’enganyar-se a si mateix per apaivagar la mala consciència que li genera la seva visió hispanocèntrica del món.
De sobte, ell i el seu partit s’adonen que el terme ‘federalista’, que havien trobat com a antídot contra la dissonància cognitiva que pateixen, ja no funciona i es desesperen. Els marxen els votants, els marxen els militants, els marxen els alcaldes, els marxen els regidors, els marxa tothom... Fins i tot, a molts dels que encara no han marxat els diuen que hi sobren. I ves per on, potser tenen raó. Cap catalanista no té raó de ser en un partit espanyolista. La prova és que els socialistes, al llarg dels darrers trenta anys, durant els quals han governat força temps a Madrid, no han fet absolutament res per convertir l’Estat espanyol en un Estat federal. Res de res. Ni tan sols no han suprimit l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que prohibeix la federació dels Països Catalans. Tota una declaració de principis: federalistes que prohibeixen federar-se.
Arribats aquí, diguem-ho clar: el PSOE de Catalunya no és federalista ni és catalanista, és un partit nacionalista espanyol, perquè la seva nació és Espanya i la seva capital és Madrid. I la fi de l’ambigüitat a Catalunya l’ha ferit de mort, perquè la ciutadania, en aixecar el teló de la transició nacional, l’ha enxampat despullat, i, per vestir-se, no ha trobat més roba que els parracs de la caverna. Aquesta, per tant, és la realitat: entre el dret de decidir i el nou franquisme, el PSOE de Catalunya, amb Pere Navarro i Maurici Lucena al capdavant, s’ha alineat amb el nou franquisme. És a dir, amb el Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Quin cobriment de cor que tindria l’àvia del senyor Lucena, si algú li ho digués.
No hay comentarios:
Publicar un comentario