El «balbuceig» (?) dels castellanoparlants

Francesc Puigpelat 



La ignorància que a Madrid hi ha de la realitat catalana és tan estratosfèrica que Artur Mas ha hagut de sortir al pas a certa polèmica que hi ha a la messeta en el sentit el castellà pugui deixar de ser conegut a Catalunya. No cal ser cap geni per saber que és fals. N’hi ha prou amb donar un tomb en tren de rodalies o en metro escoltar en quina llengua són la majoria de les converses: en castellà. La suposada “extinció” del castellà a Catalunya a causa de la suposada “persecució” del castellà és una bajanada que no aguanta ni la més lleu anàlisi.

A Madrid en són molt, d’atrevits, perquè ja se sap que la ignorància és atrevida. Una de les coses que més els amoïna des de fa vint anys és què passarà amb el pobres nens castellanoparlants, als quals es fa immersió en català. Fa temps vaig llegir un article de l’ínclit Luis María Ason que deia que els pobres nens a penes podrien parlar o “balbucejar” en la seva llengua materna. Així: “balbucejar”. No m’ho invento.

Es nota que, a Madrid, no en tenen ni la més lleu idea del que és la immersió lingüística, malgrat que n’hagin estat els màxims promotors, de forma sistemàtica, d’ençà del 1714. Un exemple: a mi em van fer la immersió en castellà de l’escola franquista. I, si he de ser franc, no recordo cap trauma. Ni tan sols tinc una imatge de mi mateix sorprès perquè, el dia de començar a pàrvuls, les senyoretes diguessin “dos y dos, cuatro”, enlloc de “dos i dos, quatre”, que és el que em deia ma mare.

No cal dir que jo, el català, sempre l’he parlat amb perfecta fluïdesa. No l’he “balbucejat” (que diria Anson), mai. I, de gran, he hagut d’espavilar-me per aprendre a escriure’l, perquè a l’escola franquista no existia l’assignatura de català. Però vaja: cap trauma. Cap disminució psíquica. Cap catàstrofe insalvable. Fins i tot he pogut guanyar el premi Josep Pla de novel·la en català, malgrat haver rebut immersió en castellà.

Si a Madrid algú tingués interès a dialogar i mirar de resoldre el problemes, els periodistes, abans d’escriure sobre la suposada extinció del castellà i la immersió, preguntarien. I s’estalviarien d’escriure moltes mentides. La realitat és, però, que estan absolutament encastellats en la seva ignorància i no pregunten mai. Suposo que ja els deu anar bé, escriure mentides.