Una Catalunya com Dinamarca costaria 12.000 milions anuals

Una Catalunya com Dinamarca costaria 12.000 milions anuals

El llibre 'Com Àustria i Dinamarca. La Catalunya possible' veu viable una Catalunya lluire i pròspera, però condicionada a la corresponsabilitat social

Gemma Aguilera, Barcelona | Actualitzat el 24/11/2013 a les 20:00h

Arxivat a: Política, Pacte social, PIB català, Àustria, Dinamarca, Eduació, espoliació fiscal,independència

El model econòmic i social de Dinamarca, una referència per a Catalunya.

Fa anys que als independentistes emocionals s’hi ha sumat una massa de nous independentistes convençuts fonamentalment per la butxaca. L’espoliació fiscal, el dèficit d’infraestructures, el sostre de dèficit, etc, formen part del debat diari i són conceptes les conseqüències dels quals són palpables per la societat. Els arguments econòmics per justificar la necessitat de marxar d’Espanya són prou contundents, però l’independentisme no ha dedicat massa esforços a imaginar un model econòmic i social realista per al país que vol construir.

El llibre Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible ( Pòrtic), de tres doctors en Economia, Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató i Miquel Puig, fa una aproximació als models europeus que poden ser un mirall per a la Catalunya independent. Apunten al centre i al nord d’Europa, on hi ha vuit països de dimensió similar a Catalunya que es compten entre els més pròspers i equitatius del món: Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, els Països Baixos, Suècia i Suïssa. 

 

Estat viable des del primer dia

Pot Catalunya aspirar a ser com aquests països? Per respondre a la qüestió, els autors treballen en l’escenari d’un Estat independent que naixeria en unes circumstàncies dramàtiques. “Catalunya l’endemà de la independència funcionaria amb una taxa d’atur extraordinàriament elevada, una economia molt castigada per la desindustrialització, una distribució de la renda massa desigual i un elevadíssim endeutament públic”, assenyalen. Malgrat tot això, “el nou Estat seria viable i podria afrontar les seves obligacions des del primer dia”. Els tres economistes remarquen que la independència no resoldria aquests problemes per ella mateixa, “però alliberaria el país del jou del dèficit fiscal i li permetria aplicar les seves pròpies receptes de política econòmica”.

 

L’esforç financer que hauria de fer Catalunya per escurçar les distàncies actuals amb el grup de vuit països estaria a l’abast de les minvades forces del nou Estat. Prenent com a referència Dinamarca i Àustria, Guinjoan, Cuadras i Puig han calculat que Catalunya necessitaria 12.000 milions d’euros anuals, el 6% del PIB català, per fer front a una llista d’accions necessàries per convertir-se en la Dinamarca del sud. “Disposaríem d’aquesta quantitat mantenint la pressió fiscal després d’haver fet front al cost del deute heretat de l’Estat espanyol”, assenyalen. De fet, el dèficit fiscal actual es calcula en 18.000 milions anuals, 8,5% del PIB, en les estimacions més a la baixa. 

 

Corresponsabilitat, clau de l’èxit

Així, els objectius que hauria d’assolir el nou Estat català amb aquests 12.000 milions anuals per acostar-se als vuit països de referència inclourien “bastir una agència tributària, completar les competències de l’actual policia autonòmica, fer-se càrrec de l’administració de justícia de forma integral, crear un exèrcit i uns serveis exteriors propis”. A més, la nova Catalunya també hauria de  “millorar la dotació de beques per als estudiants més necessitats, millorar la governança de l’ensenyament públic en general, potenciar la formació professional, mantenir i completar l’esforç públic en recerca desenvolupament, millorar la protecció als ciutadans menys afavorits i construir les escasses però necessàries infraestructures per millorar la competitivitat de l’economia”.

 

Ara bé, els autors adverteixen que aquests canvis requereixen temps i un esforç social important: “L’èxit d’aquests països va més enllà dels diners, descansa en pràctiques, institucions i regulacions que fomenten el consens i la corresponsabilització dels agents socials al voltant de dos objectius àmpliament compartits per la societat: la prosperitat i l’equitat, produir molt i repartir molt, un contracte social potent. Senes aquest pacte social, difícilment el país se’n sortirà”, sentencien.