Una història de... convivència?

Jordi Palmer

De Felip de Borbó i Grècia (Madrid, 1968) sabem que és llicenciat en dret, que ha fet un màster en relacions internacionals i que té afició a posar-se l'uniforme militar. No sabem l'amplitud dels seus coneixements en història però segons sembla, es considera prou preparat per definir la història d'Espanya com una història de convivència, que és tant com dir que totes les guerres dels últims tres-cents anys, la majoria provocades directament per parents seus, simplement no han existit. 

 

Fa quatre dies el ministre Montoro va dir que era “una regla d'or de la història d'Espanya que quan el país es fa més lúgubre, els nacionalismes separatistes augmenten automàticament”. Cristobal Montoro Romero (Cambil, Jaen, 1950), es doctor en ciències econòmiques, però d'història aparentment en sap tant com l'aspirant a regnar a Espanya. Només cal repassar els últims 150 anys per comprovar que cada cop que hi ha hagut democràcia i llibertat, el nacionalisme català ha esdevingut hegemònic, mentre que en períodes de dictadura, aquest ha reculat senzillament perquè ha estat durament reprimit.

 

La història d'Espanya, com la d'Europa, pot ser moltes coses, però en cap cas, és un model de convivència. Apel·lar a un passat gris i violent com a mirall per construir el futur és un trist exercici de cinisme que només pot enredar els més ximples. La recepta, en tot cas, és aprendre dels errors del passat per trobar noves sortides al present que ens duguin al futur. Llàstima que si no ho veuen a temps la història els acabarà passant per sobre.