Llombart
Operació Palace II
"Em pregunto si Jordi Évole trobaria socialistes que volguessin participar en un docu-broma sobre aquella conspiració que va acabar en un ultimàtum a un Zapatero que ja mai més va tornar a dir ni “apoyaré” ni “nación de naciones”
No va ser el 1981 sinó 25 anys més tard, el 2006. Però també va ser al Palace. I aquest va ser real. No va ser cap intent de cop d’Estat, tot i que alguns poders fàctics de Madrid sí que s’ho estaven prenent així. Era en ple procés de gestació del nou Estatut. Destacats dirigents del PSOE consideraven que el PSC de Maragall havia anat massa enllà amb les ‘cessions’ a ERC i que ho estava fent amb el beneplàcit ingenu de Zapatero (era el Bambi de la primera legislatura).
Situem-nos:
El 30 de setembre de 2005 el Parlament (PSC, ERC, IC-EUiA + CiU) aproven la proposta de nou Estatut que inclou la definició de Catalunya com a nació, la obligatorietat de conèixer el català, el blindatge i no retorn de les competències transferides, un nou sistema de finançament propi per a Catalunya i la creació d’un consell de justícia pròpia per a Catalunya com a punts més forts.
El 2 de novembre del 2005 el Congrés dels Diputats ha de decidir si accepta tramitar el nou Estatut. S’aprova amb el vot en contra del PP.
Aquest partit, el PP, convoca una manifestació el 3 de desembre del 2005 a la Puerta del Sol de Madrid. El PP, molt per darrera del PSOE en les enquestes, veu en la causa catalana un filó que decideix explotar. Unes setmanes després començarà a Toledo, l’antiga capital del Regne d’Espanya, la recollida de signatures contra l’Estatut.
Aquell desembre del 2005 i gener del 2006 van ser mesos ‘horribilis’ per als barons del PSOE. Consideraven que l’Estatut que estaven negociant anava molt més enllà del que els havien dit. Però no podien enviar-ho tot a rodar perquè sabien que allò podia provocar un trencament entre el PSC i ERC i fins i tot entre el PSOE i el PSC. I en joc estava ‘el granero de votos’ dels socialistes que el 2004 havia portat a Zapatero en volandes a la Moncloa.
ERC no cedia. Especialment en el manteniment de Catalunya com a nació a l’articulat. No en va, si es mantenia aquesta definició i se li donava una consolidació jurídica avalada per les Corts Espanyoles seria més fàcil defensar davant de la comunitat internacional el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I aquest punt no era matisable, no hi havia tercera via: o sí o no, o s’incloïa o no s’incloïa.
Amb tot el què ha passat després ara sembla poca cosa, però a finals del 2005, hi havia un soci dels socialistes (a més de Maragall, ERC també va votar a favor de la investidura de Zapatero) que estava a punt d’aconseguir que un text constitucional (l’Estatut ho és) definís una nació al marge de l’espanyola. Els dirigents més durs del PSOE no ho van assumir ni com a concepte ni com a estratègia, perquè creuen que això li servirà el poder en safata a Mariano Rajoy.
I heus ací que una part del PSOE va muntar una mena d’operació Palace. Es van reunir a l’hotel que hi ha davant del Congrés dels Diputats (on històricament resideix el líder de CiU de torn: Miquel Roca, Xavier Trias, Josep Antoni Duran i Lleida). La operació Palace va reunir representants de les principals federacions del PSOE, començant pel d’Andalusia i Extremadura, però també hi van assistir socialistes bascos, entre altres delegacions. No van faltar les recurrents propostes (sempre ideades des de fora de Catalunya) de crear una federació catalana del PSOE al marge del PSC.
Assistents de la reunió també van mantenir converses amb Duran i Lleida, Joan Puigcercós i Soraya Saénz de Santamaria per explorar quines possibilitats mútues hi havia de baixar del burro en les seves respectives posicions.
El 21 de gener del 2006, dissabte, Zapatero passa el pitjor Comitè Federal del PSOE en els menys de dos anys que porta al poder. Els autors de l’Operació Palace II surten de l’armari i li amarguen la festa a l’aleshores líder socialista. Li reclamen, ras i curt, que resolgui el procés estatutari o que el liquidi. És en aquest context que Zapatero truca Mas perquè vagi a la Moncloa. L’aleshores cap de la oposició per CiU agafa el cotxe per ni tan sols ser vist a cap dels dos aeroports. I a partir d’aquí, la resta de la història ja és coneguda: la reunió a Moncloa s’allarga hores i el 22 de gener es fa públic el principi d’acord entre el president espanyol i Mas, a esquenes d’ERC... i de Maragall.
Un cop extirpada la definició de Catalunya com a nació de l’articulat, les reunions al congrés per ‘consensuar’ el text final (el que es va sotmetre a referèndum) s’agilitzen. Resultat: el 8 d’abril del 2006 Alfonso Guerra proclama la famosa frase del ribot, aquella en què presumeix d’haver-se “cepillado” l’Estatut davant de l’aplaudiment entusiasta, a Barakaldo (Euskadi), de les joventuts socialistes d’Espanya.
Em pregunto si Jordi Évole trobaria socialistes que volguessin participar en un docu-broma sobre aquella conspiració que va acabar en un ultimàtum a un Zapatero que ja mai més va tornar a dir ni “apoyaré” ni “nación de naciones”. I el que també em pregunto és quin director de cinema s’adiria més com a fals autor de la filmació: estic dubtant entre la sang de Quentin Tarantino i el torrentisme de Santiago Segura.
Situem-nos:
El 30 de setembre de 2005 el Parlament (PSC, ERC, IC-EUiA + CiU) aproven la proposta de nou Estatut que inclou la definició de Catalunya com a nació, la obligatorietat de conèixer el català, el blindatge i no retorn de les competències transferides, un nou sistema de finançament propi per a Catalunya i la creació d’un consell de justícia pròpia per a Catalunya com a punts més forts.
El 2 de novembre del 2005 el Congrés dels Diputats ha de decidir si accepta tramitar el nou Estatut. S’aprova amb el vot en contra del PP.
Aquest partit, el PP, convoca una manifestació el 3 de desembre del 2005 a la Puerta del Sol de Madrid. El PP, molt per darrera del PSOE en les enquestes, veu en la causa catalana un filó que decideix explotar. Unes setmanes després començarà a Toledo, l’antiga capital del Regne d’Espanya, la recollida de signatures contra l’Estatut.
Aquell desembre del 2005 i gener del 2006 van ser mesos ‘horribilis’ per als barons del PSOE. Consideraven que l’Estatut que estaven negociant anava molt més enllà del que els havien dit. Però no podien enviar-ho tot a rodar perquè sabien que allò podia provocar un trencament entre el PSC i ERC i fins i tot entre el PSOE i el PSC. I en joc estava ‘el granero de votos’ dels socialistes que el 2004 havia portat a Zapatero en volandes a la Moncloa.
ERC no cedia. Especialment en el manteniment de Catalunya com a nació a l’articulat. No en va, si es mantenia aquesta definició i se li donava una consolidació jurídica avalada per les Corts Espanyoles seria més fàcil defensar davant de la comunitat internacional el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I aquest punt no era matisable, no hi havia tercera via: o sí o no, o s’incloïa o no s’incloïa.
Amb tot el què ha passat després ara sembla poca cosa, però a finals del 2005, hi havia un soci dels socialistes (a més de Maragall, ERC també va votar a favor de la investidura de Zapatero) que estava a punt d’aconseguir que un text constitucional (l’Estatut ho és) definís una nació al marge de l’espanyola. Els dirigents més durs del PSOE no ho van assumir ni com a concepte ni com a estratègia, perquè creuen que això li servirà el poder en safata a Mariano Rajoy.
I heus ací que una part del PSOE va muntar una mena d’operació Palace. Es van reunir a l’hotel que hi ha davant del Congrés dels Diputats (on històricament resideix el líder de CiU de torn: Miquel Roca, Xavier Trias, Josep Antoni Duran i Lleida). La operació Palace va reunir representants de les principals federacions del PSOE, començant pel d’Andalusia i Extremadura, però també hi van assistir socialistes bascos, entre altres delegacions. No van faltar les recurrents propostes (sempre ideades des de fora de Catalunya) de crear una federació catalana del PSOE al marge del PSC.
Assistents de la reunió també van mantenir converses amb Duran i Lleida, Joan Puigcercós i Soraya Saénz de Santamaria per explorar quines possibilitats mútues hi havia de baixar del burro en les seves respectives posicions.
El 21 de gener del 2006, dissabte, Zapatero passa el pitjor Comitè Federal del PSOE en els menys de dos anys que porta al poder. Els autors de l’Operació Palace II surten de l’armari i li amarguen la festa a l’aleshores líder socialista. Li reclamen, ras i curt, que resolgui el procés estatutari o que el liquidi. És en aquest context que Zapatero truca Mas perquè vagi a la Moncloa. L’aleshores cap de la oposició per CiU agafa el cotxe per ni tan sols ser vist a cap dels dos aeroports. I a partir d’aquí, la resta de la història ja és coneguda: la reunió a Moncloa s’allarga hores i el 22 de gener es fa públic el principi d’acord entre el president espanyol i Mas, a esquenes d’ERC... i de Maragall.
Un cop extirpada la definició de Catalunya com a nació de l’articulat, les reunions al congrés per ‘consensuar’ el text final (el que es va sotmetre a referèndum) s’agilitzen. Resultat: el 8 d’abril del 2006 Alfonso Guerra proclama la famosa frase del ribot, aquella en què presumeix d’haver-se “cepillado” l’Estatut davant de l’aplaudiment entusiasta, a Barakaldo (Euskadi), de les joventuts socialistes d’Espanya.
Em pregunto si Jordi Évole trobaria socialistes que volguessin participar en un docu-broma sobre aquella conspiració que va acabar en un ultimàtum a un Zapatero que ja mai més va tornar a dir ni “apoyaré” ni “nación de naciones”. I el que també em pregunto és quin director de cinema s’adiria més com a fals autor de la filmació: estic dubtant entre la sang de Quentin Tarantino i el torrentisme de Santiago Segura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario