"Tanto va el cántaro a La Fuente…"
"Però allà els tenien, practicant el tradicional 'no seremos menos'"
Corda que molt tiba, a la fi es trenca. Lo massa gratar cou. Qui tant tira fa dos caps. I encara en trobaríem algunes altres, però aquestes són tres de les expressions catalanes que he trobat en equivalència (o aproximació) a la mítica castellana “tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe”. Oi que veuen per on vaig? Els sona el professor Ángel de la Fuente? I la sevaperformance d’ahir amb les xifres per venir a vendre’ns (molt d’aquella manera) això que fan passar per balances fiscals i que ja ni anomenen exactament així? Crec que ja fa temps que tempten la sort, i ho saben.
Ahir, de fet, allà el tenien, a ell tot sol al ministeri d’Hisenda amb un nou lliurament d’aquells “¿dónde está la bolita?” a què ens tenen acostumats. En aquesta ocasió ni en Montoro no ha volgut obrir foc amb la cosa. Ni fent companyia a l’artífex de la nova història per a no dormir que ens expliquen des de Madrid, no ens enganyem, per venir-nos a dir que això de Catalunya i la reivindicació històrica de la publicació de les balances fiscals era cosa del vici de demanar que ens caracteritza. Total, al final es veu que els madrilenys ens doblen en maltractament fiscal... ! I no els cau la cara de vergonya, no. Però la corda ja fa dies que va destrenant-se.
La tradició del fer passar bou per bèstia grossa té uns límits, fins i tot amb Catalunya. “No es un ataque a la lengua o al modelo de escuela catalana, es que apostamos por una escuela trilingüe”. “No es que recentralicemos competencias, es por dar un servicio más eficiente a los ciudadanos”. “No es que no queramos hablar de la consulta, es que no podemos porque la Constitución no lo permite”. “El sistema de financiación lo revisaremos, sí, pero ahora cuando tocaba no que hay elecciones el año que viene”. I així les mil i una. Com ara que ens voldrien veure xisclant a tots, fent una coreografia estil Oh, Happy Day!, “¡Que no estamos tan mal!”, després de la publicació de la cosa aquesta que ha cuinat el professor De la Fuente. I el càntir que s'esquerda més i més.
Poques campanyes pro-consulta i pro-SÍSÍ com les declaracions dels presidents autonòmics que ahir van sortir en tromba a reaccionar a la publicació de les xifres sci-fi dels assessors del ministeri d’Hisenda. Quanta farsa. Quina sobreactuació en el gest. Què poc què hi creien, en allò que deien defensar. Però allà els tenien, practicant el tradicional “no seremos menos”. I sí, sortien ells a reclamar tracte just al govern del seu partit, el mateix que fa possible la cronificació d’un dèficit fiscal que a Catalunya fa anys que li és insostenible. I ells a banda, na Susana Díaz, des d'Andalusia, dient que aquestes xifres "no favorecen en diálogo". "No es drenaje, es solidaridad, y que te calles o me ofendo", venia a dir. I sí, el càntir ja ha fet tants viatges, que ni en Miquel Calçada arreu del món buscant catalans. I sí, l’opció de trencar amb això (o com a mínim de poder votar si ho assumim o no com a inevitable) cau pel seu propi pes.
Ahir, de fet, allà el tenien, a ell tot sol al ministeri d’Hisenda amb un nou lliurament d’aquells “¿dónde está la bolita?” a què ens tenen acostumats. En aquesta ocasió ni en Montoro no ha volgut obrir foc amb la cosa. Ni fent companyia a l’artífex de la nova història per a no dormir que ens expliquen des de Madrid, no ens enganyem, per venir-nos a dir que això de Catalunya i la reivindicació històrica de la publicació de les balances fiscals era cosa del vici de demanar que ens caracteritza. Total, al final es veu que els madrilenys ens doblen en maltractament fiscal... ! I no els cau la cara de vergonya, no. Però la corda ja fa dies que va destrenant-se.
La tradició del fer passar bou per bèstia grossa té uns límits, fins i tot amb Catalunya. “No es un ataque a la lengua o al modelo de escuela catalana, es que apostamos por una escuela trilingüe”. “No es que recentralicemos competencias, es por dar un servicio más eficiente a los ciudadanos”. “No es que no queramos hablar de la consulta, es que no podemos porque la Constitución no lo permite”. “El sistema de financiación lo revisaremos, sí, pero ahora cuando tocaba no que hay elecciones el año que viene”. I així les mil i una. Com ara que ens voldrien veure xisclant a tots, fent una coreografia estil Oh, Happy Day!, “¡Que no estamos tan mal!”, després de la publicació de la cosa aquesta que ha cuinat el professor De la Fuente. I el càntir que s'esquerda més i més.
Poques campanyes pro-consulta i pro-SÍSÍ com les declaracions dels presidents autonòmics que ahir van sortir en tromba a reaccionar a la publicació de les xifres sci-fi dels assessors del ministeri d’Hisenda. Quanta farsa. Quina sobreactuació en el gest. Què poc què hi creien, en allò que deien defensar. Però allà els tenien, practicant el tradicional “no seremos menos”. I sí, sortien ells a reclamar tracte just al govern del seu partit, el mateix que fa possible la cronificació d’un dèficit fiscal que a Catalunya fa anys que li és insostenible. I ells a banda, na Susana Díaz, des d'Andalusia, dient que aquestes xifres "no favorecen en diálogo". "No es drenaje, es solidaridad, y que te calles o me ofendo", venia a dir. I sí, el càntir ja ha fet tants viatges, que ni en Miquel Calçada arreu del món buscant catalans. I sí, l’opció de trencar amb això (o com a mínim de poder votar si ho assumim o no com a inevitable) cau pel seu propi pes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario