La lepra catalanista
«Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit»
Vicent Sanchis
El president de la Generalitat Valenciana acaba de recuperar la tradició anticatalanadel seu partit amb un discurs preventiu davant la FAES. Alberto Fabra ha considerat que “la Comunitat Valenciana” s’ha de mantenir com a “dic de contenció” contra l’independentisme català. Per al president valencià, “si s’inunda de la inestabilitat política, social i econòmica que suposaria l’entrada d’un govern tripartit pancatalanista, això no només afectaria l’arc mediterrani, sinó tot Espanya i, en alguna mesura, també Europa”. La “comunitat” de Fabra, doncs, és el fre, la barrera necessària, que pot recloure la “infecció catalanista” en el territori estricte del Principat. I evitar que la passa s’escampi fins i tot per Europa. Els europeus s’ho deuen mirar, tot això, estupefactes.
El recurs al tallafoc no és nou. N’hi ha molts antecedents. Durant la Guerra dels Segadors Felip IV va portar un contingent de tropes reials a la frontera del Regne de València per evitar la propagació de la revolta catalana. Davant una expedició ferroviària de Francesc Cambó a València, el pretesament republicà i més aviat agent provocador del govern espanyol Félix Azzati va incendiar l’opinió pública valenciana amb una sèrie d’articles publicats al diari El Pueblo encapçalats per una bomba de benzina de títol aclaridor: “La lepra catalanista”. De “càncer”, també “catalanista”, definia l’ucedista Fernando Abril Martorell el valencianisme polític. Un “càncer” que calia “extirpar” i que justifica l’article de l’actual Constitució espanyola, possiblement aportació del mateix Martorell o de la UCD valenciana del moment, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes.
Tota la ideologia de la UCD valenciana i després del PP ha ballat a l’entorn d’aquest “dic”. Què és, sinó “dic”, fomentar la secessió lingüística? O sabotejar el català a les escoles valencianes? Què és, sinó “dic”, també, crear una televisió pública valenciana amb la intenció declarada d’evitar la propagació de TV3 al País Valencià? Un “dic”, aquest darrer, per cert, que va construir el PSOE valencià, sense necessitat del PP. No és un “dic”, igualment, prohibir i multar la difusió de la mateixa TV3 més enllà del riu Sénia? L’anticatalanisme valencià, amb sigles pròpies durant els anys setanta i vuitanta, i el mateix PP, no han estat més que això. Un “dic” de contenció i prevenció. Per evitar la “lepra”, el “càncer” o “l’expansió” catalana en terres per on es pot difondre. Una barrera que només cal construir allà on es parla català, com a evidència palmària de la unitat de la llengua que es pretén qüestionar.
Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit. La Generalitat Valenciana incomplirà també enguany el sostre de dèficit públic. En realitat, el govern valencià està en fallida tècnica i sobreviu gràcies als suports extraoficials que va rebent del govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana sap que, més enllà dels pedaços, necessita que Mariano Rajoy aprovi un model de finançament autonòmic que no escanyi tant els territoris que més aporten. Això explica la seva crida angoixosa. L’anticatalanisme n’és la coartada necessària. I la paradoxa cruel és que aquesta demanda també acabaria afavorint Catalunya. Com sol passar sempre entre els dos territoris.
Dit tot això, la següent pregunta és què hi ha dins el “dic”? Davant el resultat de les eleccions europees i la intenció de vot que reflecteixen, obstinades les enquestes, Alberto Fabra defineix l’alternativa d’un govern integrat pels partits de l’oposició d’“inestabilitat política, social i econòmica”. No diu, però, que l’“estabilitat” perpetrada per tres dècades de governs del PP ha portat el País Valencià a la misèria i a unes cotes de corrupció que no supera cap altra zona europea. Tots els grans projectes del Partit Popular són un fiasco, una ruïna, com la mateixa administració. I com el sistema financer autòcton, que ha desaparegut com a conseqüència d’un intervencionisme públic catastròfic. Aquest és el problema exacte del dic. Que només conté fang i tarquim. Per això milers de valencians han decidit rebentar-lo des de dins. I mirar què passa a fora. Perquè la pitjor “lepra” és la pròpia.
El recurs al tallafoc no és nou. N’hi ha molts antecedents. Durant la Guerra dels Segadors Felip IV va portar un contingent de tropes reials a la frontera del Regne de València per evitar la propagació de la revolta catalana. Davant una expedició ferroviària de Francesc Cambó a València, el pretesament republicà i més aviat agent provocador del govern espanyol Félix Azzati va incendiar l’opinió pública valenciana amb una sèrie d’articles publicats al diari El Pueblo encapçalats per una bomba de benzina de títol aclaridor: “La lepra catalanista”. De “càncer”, també “catalanista”, definia l’ucedista Fernando Abril Martorell el valencianisme polític. Un “càncer” que calia “extirpar” i que justifica l’article de l’actual Constitució espanyola, possiblement aportació del mateix Martorell o de la UCD valenciana del moment, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes.
Tota la ideologia de la UCD valenciana i després del PP ha ballat a l’entorn d’aquest “dic”. Què és, sinó “dic”, fomentar la secessió lingüística? O sabotejar el català a les escoles valencianes? Què és, sinó “dic”, també, crear una televisió pública valenciana amb la intenció declarada d’evitar la propagació de TV3 al País Valencià? Un “dic”, aquest darrer, per cert, que va construir el PSOE valencià, sense necessitat del PP. No és un “dic”, igualment, prohibir i multar la difusió de la mateixa TV3 més enllà del riu Sénia? L’anticatalanisme valencià, amb sigles pròpies durant els anys setanta i vuitanta, i el mateix PP, no han estat més que això. Un “dic” de contenció i prevenció. Per evitar la “lepra”, el “càncer” o “l’expansió” catalana en terres per on es pot difondre. Una barrera que només cal construir allà on es parla català, com a evidència palmària de la unitat de la llengua que es pretén qüestionar.
Alberto Fabra ha apel·lat a la necessitat de mantenir el dic davant la FAES perquè necessita més que mai el suport del seu govern i el seu partit. La Generalitat Valenciana incomplirà també enguany el sostre de dèficit públic. En realitat, el govern valencià està en fallida tècnica i sobreviu gràcies als suports extraoficials que va rebent del govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana sap que, més enllà dels pedaços, necessita que Mariano Rajoy aprovi un model de finançament autonòmic que no escanyi tant els territoris que més aporten. Això explica la seva crida angoixosa. L’anticatalanisme n’és la coartada necessària. I la paradoxa cruel és que aquesta demanda també acabaria afavorint Catalunya. Com sol passar sempre entre els dos territoris.
Dit tot això, la següent pregunta és què hi ha dins el “dic”? Davant el resultat de les eleccions europees i la intenció de vot que reflecteixen, obstinades les enquestes, Alberto Fabra defineix l’alternativa d’un govern integrat pels partits de l’oposició d’“inestabilitat política, social i econòmica”. No diu, però, que l’“estabilitat” perpetrada per tres dècades de governs del PP ha portat el País Valencià a la misèria i a unes cotes de corrupció que no supera cap altra zona europea. Tots els grans projectes del Partit Popular són un fiasco, una ruïna, com la mateixa administració. I com el sistema financer autòcton, que ha desaparegut com a conseqüència d’un intervencionisme públic catastròfic. Aquest és el problema exacte del dic. Que només conté fang i tarquim. Per això milers de valencians han decidit rebentar-lo des de dins. I mirar què passa a fora. Perquè la pitjor “lepra” és la pròpia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario