MODERATS I INDEPENDENTISTES

“No tots els moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràcia i en el pacte per exercir el dret de decidir.” 

Agustí Colomines

La Vanguardia va publicar ahir un editorial, “¿Quién teme a los moderados?”, que és d’aquells que pretenen marcar l’agenda política. És ben legítim. Tots els diaris del món ho intenten, per bé que no sempre ho aconsegueixin. El diari barceloní darrerament ha errat en les seves apostes polítiques. Deu ser perquè no hi ha cregut de veritat o bé perquè les ziga-zagues en política no tenen el mateix efecte que el sistema tiki-taka té en el futbol. En política es perd el control del temps i de l’espai quan l’actitud és erràtica.

 

La història de 'La Vanguardia' és la història de les classes dirigents catalanes, les quals, per cert, no sempre han estat ni prudents ni moderades. Al contrari, han atiat el foc de la violència i la rebel·lió amb el mateix empeny que ho feien les organitzacions anarcosindicalistes o extremistes. La valuosa hemeroteca del diari —ara accessible per a tothom— conté tota mena de proves del que dic. Només cal posar al cercador uns quants noms, més enllà del sempre recurrent i amable Gaziel. També s’hi poden trobar articles de personatges, diguem-ne, més inquietants, com Fernando Valls Taberner, pare dels Valls-Taberner Arnó que després de la Guerra van acabar controlant, juntament amb les famílies catalanes Millet, Carceller i Biosca, el Banco Popular Español. D’aquest eminent medievalista és un article del 15 de febrer de 1939, d’abans per tant que acabés oficialment la Guerra Civil, força conegut però només citat en aquella part que dóna sentit al títol, “La falsa ruta”: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”.

No és un article, és un ditirambe per exaltar la Catalunya espanyola sota el règim de Franco i culpar el catalanisme —aquell mateix catalanisme que ara tothom posa d’exemple del seny i la moderació catalanes— de tots els mals de la Catalunya i l’Espanya en guerra: “El catalanismo no logró casi nunca dejar de presentar una significación partidista; ni alcanzó a abandonar a tiempo unos derroteros que a la postre han conducido al país a la ruina. Nadie puede hoy honradamente dejar de confesar que, en fin de cuentas, el catalanismo, al término de su trayectoria, se ha vuelto contra Cataluña; y que incluso lo que un tiempo pudo tener de generosa aspiración renovadora, en medio de la general decadencia, lo que tuvo también de idealidad, desviada sin duda, pero llena, de ingenuas ilusiones, lo que haya representado en cuanto a anhelos de reforma y de perfección, bien que exaltados y turbulentos, todo ello ha sido ignominiosamente prostituido y sacrificado en estos últimos años. Lo que, en medio de la equivocación general, hubiera en él de nobles ansias renovadoras y de esencias tradicionales, ha sido muerto últimamente por los corifeos separatistas, y a consecuencia de ello el catalanismo es hoy un cadáver. Para el bien de Cataluña y de España entera no lo podemos de ningún modo dejar insepulto”.

 

Amb un diagnòstic tan sever, l’antic diputat de la Lliga Catalana arribava a un conclusió que sí que era històricament injusta i del tot falsa, atès que el cop d’Estat fou responsabilitat exclusiva dels militars i no pas de les autoritats civils catalanes o espanyoles, una tesi, per cert, que només sostenen els historiadors i publicistes franquistes. El remei que proposava Valls Taberner era tan simple com irreal: “Hay que liquidar, pues, un pasado equivocado, y en sus resultados desastroso; hay que reemprender el camino, volviendo al buen sendero. Cataluña es una realidad viva y no un prejuicio tendencioso; y para restaurar su vida y redimirla y dignificarla de verdad sólo hay un camino: despojarla de sectarismos, de mezquindades y de encogimientos, devolverle el buen sentido, librarla de megalomanías y de emperezamientos, de disipaciones y de frivolidades, de chavacanerías [sic] y de ridiculeces, y hacerla andar con fe, con amor y con el mejor espíritu por la ancha vía triunfal de la Nueva España, hacia un destino común lleno de promesas y de esplendores, de gloria auténtica y de progreso positivo”. 

 

O Valls Taberner era un modern a l’ample o bé els raonaments que s’esgrimeixen avui dia contra el catalanisme sobiranista són tan antics, arnats i rebregats com ho eren els d’un intel·lectual tenallat per la por, les sagnants lluites ideològiques i la profunda decepció política que li havia provocat la República. Valls Taberner va voler trobar la palla en l’ull del catalanisme sense reconèixer que la biga de la dictadura que ell defensava impactava contra el règim constitucional republicà per destruir la democràcia. Diguem les coses pel seu nom, oi? I és que falsa ruta del catalanisme nacionalista havia sigut, segons Valls Taberner, la seva deriva separatista. Així doncs, la guerra ja no era la conseqüència directa del cop d’Estat sinó que havia estat covada en els ambients que havien volgut anar massa enllà. Culpabilitzar el catalanisme era més fàcil que culpabilitzar els immobilistes i els extremistes de veritat, de dreta o d’esquerra. Era l’explicació adequada per explicar el fracàs d’un moviment polític que, per damunt de tot, havia estat un dels grans factors de modernització del país i fins i tot de l’Estat. No ho dic jo. M’ho va explicar meravellosament bé l’historiador madrileny Vicente Cacho Viu, que va ser professor meu d’Història de Catalunya quan ell era catedràtic a la Universitat de Barcelona.

 

El catalanisme ha estat modernitzador i, també, almenys en el seu tronc central, el principal impulsor del moderantisme. I en aquest sentit és com cal reivindicar-lo, perquè sinó ningú no podrà entendre per què som on som i per què ha tingut el suport de tanta gent durant tants anys i, a més, per què ha impregnat ideologies tan diverses, que van del comunisme a la democràcia cristiana. Al marge d’aquest catalanisme transversal només n’han quedat aquells que han negat la nació catalana i n’han volgut fer desaparèixer els trets identitaris, el que inclou els lerrouxistes, els faistes i els franquistes. Però que el catalanisme hagi estat moderat, dialogant i pactista durant anys no ha comportat que fos ben rebut a Espanya. Hi ha molta i bona literatura històrica sobre els intents d’establir alguna mena d’aliança entre l’Espanya intel·ligent i il·lustrada i el catalanisme. Aquesta mateixa literatura demostra que tots els intents han acabat en fracassos sonats o bé, com va passar durant la darrera transició, en una claudicació catalanista que va haver d’acceptar tant si com no bou per bèstia grossa. Als moderats d’aleshores els va semblar que recuperar una autonomia limitada era el preu calia pagar per consolidar la democràcia. Quan s’ha volgut fer un salt endavant, el 2006, la reacció espanyola va ser furibunda. I aquí va començar la transformació del catalanistes moderats en moderats sobiranistes.

 

El desconcert de 'La Vanguardia' és genealògic. Arrenca de la naturalesa mateixa del que ha estat aquest diari en la història de Catalunya. Van errar en el passat i poden tornar a errar en el present perquè potser no entenen que la moderació no és a les seves mans ni vol dir, necessàriament, claudicació. Que el catalanisme s’hagi desplaçat cap a l’independentisme, o almenys cap a la solució sobiranista per damunt de l’autonomista, no el fa més radical; simplement el transforma. Arribar a la conclusió que l’autonomisme ja no és cap solució i que l’única via possible és dotar Catalunya d’estructures d’Estat pròpies i no pas prestades (que van i vénen segons l’humor i les majories parlamentàries espanyoles), no és cap mostra de radicalisme. Al contrari, és la visualització del seny català per continuar defensant una Catalunya moderna, econòmicament pròspera i nacionalment competitiva en el món de la globalització. El president Artur Mas no s’ha begut l’enteniment, ni és un buròcrata moderat que de sobte ha esdevingut el cap dels irredempts per les males influències d’ERC. Això és un d’aquells gags de Polònia que només fa riure els babaus.

 

L’1 de desembre de 2012 —després de les eleccions, per tant—, vaig publicar un editorial en el web de la Fundació CatDem titulat “Els moderats i la independència”, que no va agradar a ningú perquè hi deia coses com aquesta: “La majoria política que demanava el MHP Artur Mas no s’ha assolit perquè els moderats s'han refugiat en altres opcions i una altra franja, menor de la que es diu, s'ha sentit còmode amb ERC. Que els moderats hagin decidit no refiar-se del procés sobiranista encapçalat per Mas és un símptoma que el control de la velocitat és vital. Les presses debiliten el sobiranisme. Ara cal fer una parada per refer l'aliança amb els moderats que tenen clara la catalanitat per bé que no siguin independentistes. S'equivoquen els que expliquen la davallada de CiU pel refús dels electors a les polítiques de contenció econòmica o bé a les declaracions d’algun dirigent de la federació. Són molts menys dels que ERC voldria. El problema són els moderats que han dubtat. Cal convèncer-los com sigui perquè llavors la independència sí que serà imparable.” La qüestió avui és la mateixa: obtenir el control del temps.

Després de la Via Catalana i de la perllongada mobilització sobiranista davant l’immobilisme espanyol, l’únic retret que ens podem fer és que de vegades els de la pressa persisteixen a voler debilitar el líder dels moderats, que no pot ser ningú més que el president Mas, amb actituds i reivindicacions impossibles. Quina importància té fixar una data si l’has de pactar, si es vol fer bé, amb l’Estat? Per què la governabilitat de Catalunya depèn d’una data i una pregunta quan, de moment, el govern espanyol té enrocat al català? És el suport a Mas el que debilitarà la intransigència espanyola i farà inútil les terceres vies que tampoc no atenen a Madrid.

 

Per dir-ho ras i curt. No tots els moderats som partidaris de la tercera via, perquè, d’entrada, som independentistes. I som moderats perquè creiem en la democràcia i en el pacte per exercir la democràcia que s’ha de traduir en el permís governamental per exercir el dret a decidir, que és sinònim d’autodeterminació. I som moderats, també, perquè ens reivindiquem del catalanisme popular que ha sostingut tot el que una vegada i una altra, sigui després d’una guerra, sigui amb motiu d’una crisi econòmica, es vol fer passar com una falsa ruta que només ens genera desgràcies. El catalanisme va ser víctima, certament, dels extrems en una època que l’historiador Eric Hobsbawm va anomenar així: dels extrems. Ara també podria ser-ne víctima, però l’extrem aquest cop no és l’extremisme ideològic, sinó l’immobilisme, incloent-hi l’unionisme vitaminat que cada dia s’aparta més del dret de decidir. En qui període de la història de Catalunya s’ha intentant resoldre democràticament el plet català sense condicionants de cap mena? Aquesta és la pregunta que s’haurien de fer els partidaris de la tercera via. La incorporació dels moderats al sobiranisme ha convertit en majoritari un independentisme que en altres temps era minoritari. Hi ha moderats que encara dubten, d’acord. Però el preu per esperar-los no pot ser mai reprendre la cantarella de la falsa ruta. Fóra un error i situaria Catalunya al caire de l’abisme i de la marginalitat. Cal controlar el temps, és clar que sí, i els arguments i també la governabilitat. I aquí és on convindria que aprenguessin la lliçó de la història ERC i CiU. Si el procés sobiranista aixeca reticències és perquè de vegades es tenyeix de partidisme. Però això ja són figues d’un altre paner. Potser si ERC hagués entrat al Govern des del primer dia i CiU hagués fet de partit moderat i independentista sense fer seguidisme dels republicans, ara probablement estaríem en una altra conjuntura, més robusta interiorment, encara que la relació amb el govern central fos igual de dolenta.

 

La tercera via no és de cap manera l’única opció que demana diàleg i pacte, que és la tesi de l’editorial de La Vanguardia. El president Artur Mas ha reclamat aquest diàleg per canviar la relació amb Espanya des del 2010. Ho va fer amb la proposta de pacte fiscal quan la majoria d’empresaris que ara es posen a recer de la tercera via li van girar l’esquena. I ho fa en aquests moments quan reclama negociació i diàleg per poder consultar el poble català —majoritàriament sobiranista si mirem la correlació de forces al Parlament— sobre el seu futur. Es pot ser moderat i independentista, doncs. És el govern espanyol qui tem els moderats, perquè per primera vegada en la història contemporània de Catalunya es podria produir un canvi “radical” sense cap mena de violència, si descomptem els insults de la caverna mediàtica espanyola i catalana. Per acabar l’article amb la mateixa figura retòrica que empra l’editorialista de La Vanguardia: si els moderats independentistes som tan combatuts és perquè és un senyal inequívoc que anem pel bon camí.