El gran problema que té Madrid és que Catalunya no té res a perdre. L'estat no ha acomiadat ni un sol funcionari ni li ha tocat la paga extra a ningú i, òbviament, pagarà les factures pròpies abans que les de la Generalitat. I si això afecta les escoles i els hospitals de Catalunya, doncs pitjor per a les escoles i els hospitals de Catalunya. La inversió de l'estat ha baixat fins a mínims històrics i ja ha quedat meridianament clar que no hi haurà ni tan sols una negociació bilateral sobre finançament. No es tracta d'un no a la consulta, és un no a tot.
Així les coses, aquesta noia que treballa per a Mariano Rajoy no pot esperar que el president de la Generalitat passi per una humiliació extra a Barcelona. Quin interès pot tenir el president Mas en acceptar un protocol de segon ordre en una simple entrega de premis de Foment? A canvi de què, exactament, el president hauria d'empassar saliva i fer de governador colonial? Quin objectiu podria tenir una escenificació pública de la submissió?
A Madrid, l'error en la percepció de Catalunya és monumental. De fet, són ells els que empenyen les institucions catalanes cap a un camí de no retorn i són ells -paradoxalment- els que cremen una etapa cada dia que desmunten una peça més de l'estat del benestar a Catalunya. "Me vingué amb la pobresa la bonança; perdent los béns, també en perdia el jou", que deia el poeta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario