La beatificació massiva de 522 religiosos assassinats abans i després de la Guerra Civil ha donat lloc a raonaments polèmics i hauria de deixar espai per a una certa reflexió. La reflexió, com s’estima de fer l’Església, hauria de ser pausada i serena: lleial amb les raons i les discrepàncies. Sense els maniqueismes que massa sovint embruten el recompte de fets i de víctimes del turbulent començament de segle passat a Espanya. Un inici que va esclatar en una guerra provocada per militars profundament reaccionaris i violents i per feixistes de factura autòctona. Durant el gran conflicte, encara que cal reconèixer qui el va començar i quins valors el movien, no hi va haver ni pietat, ni generositat per cap banda. Els que no es van desbocar en una horrorosa orgia de sang es van demostrar impotents per frenar-la. Hi van haver les raons de la pàtria, i les de la llibertat i la revolució. Cal analitzar-les per separat perquè no es poden equiparar, però també cal reconèixer les perversions i les maldats que es van fer en nom de causes que ens semblen molt més nobles que les altres.
Les raons de l’Església per beatificar 522 màrtirs –és a dir, per honorar-los i dignificar-los- semblen i poden ser del tot raonables i justes. El problema es pot identificar en dues anècdotes que van molt més enllà del detall. En primer lloc, el vocabulari. L’Església en pot dir “màrtirs” dels seus fills represaliats, assassinats per no abdicar de la fe. El terme entra dins la seva semàntica. Però també, obscenament, dins la que va utilitzar el règim franquista i la mateixa part de l’Església –no només la jerarquia- que es va aixoplugar sota els plecs de la repressió, que la va justificar quan no la va fomentar. En segon lloc, els arguments. Se’n poden donar molts que facin necessari el reconeixement, però també n’hi ha que entren en una lògica lamentable, la que va fer servir una part de la mateixa Església –amb honroses i comptades excepcions, com la del cardenal Vidal i Barraquer- de l’agost del 36 a la dècada dels seixanta.
Alguns d’aquests arguments, profundament lamentables, els va exposar el cardenal Angelo Amato, enviat especial de la Santa Seu a la beatificació. Destaquem-ne tres moments de la seva intervenció per poder il·lustrar una afirmació que no és conseqüència, ni de bon tros, d’una actitud desconfiada i hostil davant aquesta mena de reconeixements. El cardenal va afirmar que “els màrtirs no van ser caiguts de la Guerra Civil, sinó víctimes d’una persecució religiosa radical que es proposava l’extermini programat de l’Església”. Això és cert. Tan cert com que la persecució no va obeir a cap perversitat diabòlica. Tan cert que cal buscar-ne les causes, sense que ningú pretengui justificar-les, en la història de l’Església espanyola. En la seva actuació durant segles. I en els seus silencis i complicitats. Especialment en les dècades anteriors a la guerra del 36. Uns silencis i unes complicitats majoritàriament a favor de mantenir un estatus injust i classista. Convé repetir que això no justifica ni la persecució ni la repressió. Però cal combatre la violència i la injustícia des del reconeixement sincer dels errors i de la història. El cardenal Amato no ho va fer com hauria pogut fer-ho.
El delegat de la Santa Seu va anar més enllà. Angelo Amato va proclamar en la cerimònia de beatificació que “els màrtirs no van ser caiguts de la Guerra Civil, sinó víctimes d’una persecució religiosa radical que es proposava l’extermini programat de l’Església”. Va ser aproximadament això. Potser no tan programada, però hi havia forces sindicals i partits d’esquerra que es proposaven exterminar-la. Negar-ho és no fer justícia a les intencions i als fets. Però una vegada més cal espigolar per què. Què havia passat prèviament. A què obeïa aquesta violència i per què va trobar tantes complicitats populars. La història venia de lluny. I cal preguntar-se si l’Església espanyola havia comès alguns dels mals que se li atribuïen o si era tan innocent com els jueus que vivien als regnes de la península Ibèrica durant els segles XIV i XV, quan van haver de suportar la persecució, la violència, la conversió forçada i, finalment, l’expulsió. De vegades no hi ha res pitjor que el xoc d’una “veritat” contra una altra. Sobretot, quan una de les dues “veritats” té tota la força i la impunitat.
Els arguments d’Angelo Amato van continuar dins àmbits més arriscats. El cardenal va arribar a afirmar que “la vostra noble nació va ser envoltada per la boira diabòlica d’una ideologia que va anul·lar milers i milers de ciutadans pacífics, incendiant esglésies i símbols religiosos, tancant convents i escoles catòliques, destruint el vostre preciós patrimoni artístic”. No es poden negar els efectes. Hi va haver en aquells anys –i abans- moltes esglésies cremades, convents i escoles catòliques tancats, i un patrimoni preciós va quedar arrasat per l’efecte d’una acció bàrbara. Però tot allò es pot explicar apel·lant a “la boira diabòlica d’una ideologia”? O a les conseqüències nefastes d’uns fets encadenats en què la mateixa església –víctima; sí, víctima- també va col·laborar a atiar? Per desgràcia, els termes i els arguments s’assemblen massa als que la mateixa Església va fer servir durant un anys de negrors també inqüestionables. Un anys que molts podrien també definir producte de la “boira diabòlica” d’una ideologia perversa.
El cardenal Amato no va apamar en cap moment la imprudència, i la injustícia, de recuperar velles consignes i arguments que ja haurien d’haver estat superats. Perquè la mateixa església ha demanat perdó per haver-los cultivats. Ho va fer ahir, per exemple, l’abat de Montserrat. En la missa d’acció de gràcies per la beatificació dels màrtirs del monestir, Josep Maria Soler va tornar a demanar perdó pel paper de l’Església durant el franquisme, encara que “a nosaltres no se’ns hagi demanat perdó”. L’actual abat de Montserrat no renuncia a honorar els fills d’una Església perseguida, alhora que col·labora a entendre les causes i les circumstàncies que van voltar aquells temps. Les pròpies responsabilitats.
Angelo Amato no ho va fer. Com una gran part de l’Església espanyola. La mateixa que, sota el liderat d’una Conferència Episcopal crispada i alterada nacionalment, va permetre la ràbia de la Cope, la que ara mateix escampa 13TV. La pregunta és clara, humil i concisa, tant com hauria de ser-ho la doctrina catòlica: L’Església d’Angelo Amato, la de la Conferència Episcopal espanyola i la de 13TV és la del papa Francesc? O és la mateixa que tant ajuda a entendre els excessos del passat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario