VISCA ESPANYA!

Escric el dissabte, dia de sol rabent i helicòpters que giravolten, havent vist les imatges de l’apoteòsic –que diran ells- èxit de l’espanyolisme al centre de Barcelona. Són 47 milions! El problema és que la data estava ocupada per l’extrema dreta feixista: pel mateix preu podrien manifestar-se el 6-D, que és un símbol totèmic. Però trien el mateix dia que surten les Forces Armades i les banderes predemocràtiques, cada cosa en el seu camí. Això taca. Taca una certa idea d’Espanya. “Una, grande y libre”: hi ha, es vulgui o no, una continuïtat de la idea d’Espanya que comença amb Felip V (o el d’Olivares, però aquest no havia perpetrat la conquesta), que passa per la República (vegeu el debat a Corts de l’Estatut), recull Franco (que n’és l’exacerbació), continua a la Constitució (vide article 8), passa per la FAES i Rosa Díez i aterra suaument a la Llei Wert. Un continu, una cinta transportadora que fa que, vulguin o no vulguin, els fatxes se sentin còmodes a la plaça Catalunya sota la bandera de l’Alícia. I de l’Albert.

El problema d’aquesta gent és que es manifesten a la contra, sense projecte: volen quedar-se com estan. Les pancartes, immòbils i en castellà. Reunit Ruiz Gallardón amb els empresaris del Pont Aeri –defensors de la tercera via- no va tenir un gest que dur-se a la boca: els va deixar com havien entrat. Què farà l’Estat? Us ho diré. Incapaç de fer concessions –semblaria que es dobleguen al xantatge-, calcula que en l’ineluctable xoc de trens ells tenen la locomotora més gran. Resistir-los i vènce’ls. Una declaració unilateral és el pitjor escenari per Catalunya davant la comunitat internacional: si no puc fer que es quedin, com a mínim puc fer-los mal. Perdó, senyor Margallo: d’Europa, en parlarem un altre dia. Avui són a la plaça Catalunya i no hi ha vocació de diàleg, sinó vocació de Llei Wert. Li explico de què va? Que l’escola no sigui capaç de fer catalans, això és la Llei Wert. Espanyolitzar. Perquè resulta que la “nostra” majoria silenciosa és molt més grossa que la seva.