«La complexitat de la història no deixa espais a la casualitat. Espanya comença a perdre Catalunya quan perd Cuba i Puerto Rico»
Veneçuela obre camí l’any 1811 i Bolívia el tanca catorze anys més tard. Fins l’any 2025 es commemoraran els bicentenaris de la independència de la majoria de les colònies espanyoles d’Amèrica. Una oportunitat per explicar la visió catalana de laconquista. Espanya no va descobrir Amèrica. No va ser Espanya qui va sotmetre tot un continent a sang i foc amb una barreja d’infàmia i heroisme. El descubrimiento i la conquista són fites castellanes, únicament castellanes. Per a Castella els honors però també la vergonya, tota la vergonya.
El descubrimiento i la conquista són, de fet, la prova més evident de la realitat confederal de l’Espanya originària. És Castella qui es fa amb Amèrica per aixecar-hi un imperi i hauran de passar gairebé tres segles, consolidada ja l'Espanya unitària, abans que Carles III no es decideixi a obrir als catalans l'accés a les colònies. Que consti a peu de pàgina del Gran Llibre de la Història que els catalans tenen les mans netes de la sang vessada al Nou Món.
Catalunya és, de fet, una víctima col·lateral de la conquista. Espanya neix a mitjans del segle XV com un pacte entre iguals que l’imperi americà de Castella farà absolutament impossible. És la riquesa d'Amèrica el que enforteix i embogeix les elits castellanes. L’or americà alimentarà la derrota de 1714 per tallar d’arrel l’estructuració austrohongaresa de la península ibèrica. La bogeria imperial d’Espanya neix a Potosí. Felip II, l’Espanya negra i la llavor de l’exclusió. De l’expulsió dels jueus a l’expulsió dels moriscos per acabar convertint els catalans en el boc expiatori d’una Espanya sense minories.
El ressorgiment polític de Catalunya coincideix amb la desfeta de les darreres escorrialles imperials l’any 1898. La complexitat de la història no deixa espais a la casualitat. Espanya comença a perdre Catalunya quan perd Cuba i Puerto Rico. S’acaba l’imperi i retorna Castella. Aires d’equilibri ibèric a l’horitzó.
El descubrimiento i la conquista són, de fet, la prova més evident de la realitat confederal de l’Espanya originària. És Castella qui es fa amb Amèrica per aixecar-hi un imperi i hauran de passar gairebé tres segles, consolidada ja l'Espanya unitària, abans que Carles III no es decideixi a obrir als catalans l'accés a les colònies. Que consti a peu de pàgina del Gran Llibre de la Història que els catalans tenen les mans netes de la sang vessada al Nou Món.
Catalunya és, de fet, una víctima col·lateral de la conquista. Espanya neix a mitjans del segle XV com un pacte entre iguals que l’imperi americà de Castella farà absolutament impossible. És la riquesa d'Amèrica el que enforteix i embogeix les elits castellanes. L’or americà alimentarà la derrota de 1714 per tallar d’arrel l’estructuració austrohongaresa de la península ibèrica. La bogeria imperial d’Espanya neix a Potosí. Felip II, l’Espanya negra i la llavor de l’exclusió. De l’expulsió dels jueus a l’expulsió dels moriscos per acabar convertint els catalans en el boc expiatori d’una Espanya sense minories.
El ressorgiment polític de Catalunya coincideix amb la desfeta de les darreres escorrialles imperials l’any 1898. La complexitat de la història no deixa espais a la casualitat. Espanya comença a perdre Catalunya quan perd Cuba i Puerto Rico. S’acaba l’imperi i retorna Castella. Aires d’equilibri ibèric a l’horitzó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario