Millor separatisme
«Simplement, som separatistes. Ens facilitaria les coses. Espanya tothom la coneix»
Xavier Roig
Sento a dir a alguns catalans que els escocesos han de votar “sí” al referèndum que tenen planejat dur a terme el proper 18 de setembre. Altres diuen que millor votar “no”. Com que no sóc escocès i, sobretot, no visc allí, no m’atreveixo ni tant sols a plantejar-me la possibilitat de quin seria el sentit del meu vot. Davant situacions hipotètiques que mai constituiran una realitat –el fet que jo visqui a Escòcia i pugui votar al seu referèndum n’és una de claríssima- m’acullo a l’opinió d’en Josep Pla, al que desagradaven profundament aquest tipus de plantejaments. Concretament, un dia un periodista poc espavilat –i, pel que sembla, poc coneixedor de l’escriptor- va preguntar-li a Pla què li hagués agradat ser si no hagués estat escriptor. En Pla, per no enviar-lo a passeig, li va respondre una cosa com ara (no ho recordo exactament): “Recaudador del Registro
de la Propiedad de la Bisbal”. És a dir, una intel·ligent bajanada.
Això em porta a pensar que el votar afirmativament en un referèndum sobre la independència està íntimament lligat a les circumstàncies de cadascú. Es tracta d’un estat d’ànim transitori fruit d’una realitat, i no d’una suposició –una transitorietat que pot durar segles, això sí-. Vull dir que penso que a tots aquells que volem votar la independència de Catalunya ens convindria més qualificar-nos de separatistes, i no pas d’independentistes. Jo, personalment, no em sento independentista com a seguidor d’un dogma universalment aplicable. No crec que totes les nacions del món hagin de ser imperativament independents. Unes se sentiran ben tractades, altres no.
I això enllaça amb el discurs que el senyor Rajoy ha fet davant els membres del seu partit a Euskadi. Ha dit que la manera d’avançar de la humanitat va per unir-se i eliminar fronteres. Que el futur viatja per aquí. I no puc més que donar-li la raó. Però quan apunta Catalunya, el pobre home, al menys pel que respecta a mi, s’equivoca. I és que jo no vull ser independent com a fita que dóna sentit a la meva existència. Jo el que vull és separar-me d’Espanya. I aquí, si vol el senyor Rajoy, podem parlar per on no passa el futur: per la Espanya actual.
No vull formar part d’un col·lectiu on hi ha unes comunitats autònomes que m’insulten i insulten la meva intel·ligència. Que menteixen en lloc de donar-me les gràcies pels diners que pago i que elles gasten. No vull dependre d’un govern d’un partit que, al meu país, compta amb una absoluta minoria de votants -un partit format per corruptes i il·luminats-. Tampoc m’interessa un estat on els jutges dels alts estaments estan polititzats fins el moll de l’os –i aquí hem de denunciar el col·laboracionisme català en el passat, a l’hora d’elaborar lleis-. Un estat que voldria veure la meva llengua desapareguda. I la meva nació, de pas. Un lloc on la manca absoluta de sentit i les actituds tavernàries constitueixen la base del comportament quotidià. Un estat que trigarà anys i panys en sortir de la crisi. I si bé amb determinats espanyols puc tenir-hi relacions d’amistat, no vull tenir-hi cap relació de dependència.
Segurament nosaltres no som extremadament millors que la resta d’espanyols. Però potser el fet de voler-nos separar és un indici important de regeneració. Ara, si després de separar-me m’he d’ajuntar amb algú la companyia del qual m’ajuda a que millori, per què no? O no va per aquí la voluntat de pertànyer a la UE? Per això penso que quedaria més il·lustratiu (fins i tot internacionalment més útil) no dir constantment que volem ser independents. Simplement, som separatistes. Ens facilitaria les coses. Espanya tothom la coneix.
de la Propiedad de la Bisbal”. És a dir, una intel·ligent bajanada.Això em porta a pensar que el votar afirmativament en un referèndum sobre la independència està íntimament lligat a les circumstàncies de cadascú. Es tracta d’un estat d’ànim transitori fruit d’una realitat, i no d’una suposició –una transitorietat que pot durar segles, això sí-. Vull dir que penso que a tots aquells que volem votar la independència de Catalunya ens convindria més qualificar-nos de separatistes, i no pas d’independentistes. Jo, personalment, no em sento independentista com a seguidor d’un dogma universalment aplicable. No crec que totes les nacions del món hagin de ser imperativament independents. Unes se sentiran ben tractades, altres no.
I això enllaça amb el discurs que el senyor Rajoy ha fet davant els membres del seu partit a Euskadi. Ha dit que la manera d’avançar de la humanitat va per unir-se i eliminar fronteres. Que el futur viatja per aquí. I no puc més que donar-li la raó. Però quan apunta Catalunya, el pobre home, al menys pel que respecta a mi, s’equivoca. I és que jo no vull ser independent com a fita que dóna sentit a la meva existència. Jo el que vull és separar-me d’Espanya. I aquí, si vol el senyor Rajoy, podem parlar per on no passa el futur: per la Espanya actual.
No vull formar part d’un col·lectiu on hi ha unes comunitats autònomes que m’insulten i insulten la meva intel·ligència. Que menteixen en lloc de donar-me les gràcies pels diners que pago i que elles gasten. No vull dependre d’un govern d’un partit que, al meu país, compta amb una absoluta minoria de votants -un partit format per corruptes i il·luminats-. Tampoc m’interessa un estat on els jutges dels alts estaments estan polititzats fins el moll de l’os –i aquí hem de denunciar el col·laboracionisme català en el passat, a l’hora d’elaborar lleis-. Un estat que voldria veure la meva llengua desapareguda. I la meva nació, de pas. Un lloc on la manca absoluta de sentit i les actituds tavernàries constitueixen la base del comportament quotidià. Un estat que trigarà anys i panys en sortir de la crisi. I si bé amb determinats espanyols puc tenir-hi relacions d’amistat, no vull tenir-hi cap relació de dependència.
Segurament nosaltres no som extremadament millors que la resta d’espanyols. Però potser el fet de voler-nos separar és un indici important de regeneració. Ara, si després de separar-me m’he d’ajuntar amb algú la companyia del qual m’ajuda a que millori, per què no? O no va per aquí la voluntat de pertànyer a la UE? Per això penso que quedaria més il·lustratiu (fins i tot internacionalment més útil) no dir constantment que volem ser independents. Simplement, som separatistes. Ens facilitaria les coses. Espanya tothom la coneix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario