"Spain is different"
"Ja ho veuen, a l’arxipèlag on hi ha pastors que parlen en xiulets, anteposen els drets de la mare a fi de protegir la nena contra el trasbals de ser bilingüe i viure a un lloc de més prosperitat general"
La megafonia mediàtica de Madrid no para de difondre missatges que reforcen aquesta cosa que s’han inventat en forma de lletania o jaculatòria de la “Marca España”. Si fem memòria segurament recordarem les campanyes de publicitat genèrica (i, per tant, estèril) que el ministre Fraga va llençar amb l’eslògan de “Spain is different”. Ara, a part del govern central, tothom es pensa en esferes oficials que iniciatives diverses i disperses es poden aixoplugar sota el paraigües de l’administració pública. Per exemple, ja tenim promotors de l'Origen Espanyol Certificat que disposa d’un segell acreditatiu. Hi havia el 2012 unes 59.000 empreses exportadores a les quals, l’any passat, se n’hi van afegir 5.000 més. Durant molts anys es feia precisament el contrari a fi de maquillar i ocultar una procedència que més aviat era dissuasòria i no precisament un motiu d'orgull. Recordo que ara fa a la vora de 50 anys em va tocar organitzar presentacions d’aparells acústics d’electrònica a diferents països. Doncs bé, la marca que utilitzava era Roselson, perquè sembla escandinava i captura ràpidament l’atenció del comprador. En realitat, l’empresari es deia Rosselló i hàbilment amagava el seu origen a fi d’inspirar més interès des del primer contacte. La lliçó de modèstia la van fer durant molts anys els japonesos que fotografien a les fires totes les novetats i feien productes als quals els països més avançats deien amb condescendència que eren: “Bueno, bonito, barato, pero dura un rato”.
En qualsevol cas, l’atur s’ha estancat en prop de sis milions de persones sense feina amb taxes de desocupació del 25% que, en el cas dels joves, se situa en el 50%. És igual si la reforma laboral és una de les causes. És més, hi ha opinions per a tots els gustos. Des dels que diuen que hi ha un excés de joves amb baixa qualificació i les veus que afirmen que si s’apugen els salaris només s’impulsarà la robotització. També hi ha països que són partidaris d’unes prestacions d’atur baixes a fi d’incentivar l’entrada al mercat de treball. Sense creixement econòmic no hi haurà creació de llocs de treball encara que la qualitat dels llocs de feina pugui referir-se a contractes de temps parcial o consisteixi en col·locar-se amb un sou més baix. L’economista Hugh opina que les retribucions no s’han reduït tant com estadísticament aparenten. El que si que marca una diferència és que segueix creixent el nombre de funcionaris públics. Caldrà, per tant, analitzar si les pressions dels sindicats són les més adequades i també la utilització del salari mínim interprofessional garantit. Són polítiques que poden aplicar-se d’una manera diferent a l’habitual i convencional. Al capdavall, val més una feina d’inferior qualitat que no tenir-ne. I, en el fons, representa una perfil característic del mercat laboral que situen Espanya al fanalet de cua pel que fa a la creació de llocs de treball.
Mentrestant, els financers i els directius de grans empreses gestores de monopolis representen un insult i un abús intolerable davant l’opinió pública i les inevitables i odioses comparances. Alguns casos de corrupció comencen a aflorar, però la impunitat i el tracte desigual per part de la Justícia és d’una evidència meridiana. Per exemple, la família Botín tenia una autèntica fortuna que no van moure perquè els diners els havia situat a una banca suïssa l’avi durant la guerra civil espanyola. O bé el germà Jaime Botín, vicepresident de Bankinter, condemnat per delicte fiscal que, de moment, no s’ha publicat perquè la notorietat no perjudiqui la imatge del financer. Per part de la Corona, també el pare del Rei (Don Juan) ha resultat no ser tan pobre com es deia i va deixar un bon pessic per la família. Alguns casos poden semblar còmics, però són indicatiu del nivell al qual poden arribar les coses. Per exemple, el secretari general d’Energia del govern d’Andalusia no paga la llum i connecta directament a la xarxa. O bé els milions que ha invertit el president de La Rioja – que tant va destacar a l’hora de fer crítiques ofensives a Catalunya- a pagar-se una mansió amb càrrec al pressupost amb la corresponent urbanització de la zona de residència.
Si un foraster s’instal·lés en aquest país s’enduria moltes sorpreses. D’entrada, ja ens deixa bocabadats que, després de saquejar tot el coure de l’edifici de Telefónica, ara les bandes de lladres especialitzats en aquest metall hagin deixat fora de servei dos trens en marxa pel procediment de robar les catenàries en vies de rodalies. També crida molt l’atenció que els avions destinats a les autoritats estiguin sempre espatllats i que deixi la família reial i el cap del govern immobilitzats amb aparells inservibles i avaries permanents. Sembla que l’únic que ha funcionat en dates recents són aquells avions de combat que, en vols rasants, havien tingut l’amable i simpàtica idea de fer aquestes demostracions a les comarques catalanes. També els deixaria estupefactes que l’home designat per a elaborar les balances fiscals (De la Fuente) faci comptes ell sol i asseguri que una correcció costaria 16.000 milions, xifra que supera el que Rússia va destinar a la subvenció del gas i l’ajut a Ucraïna abans que no es compliquessin les coses. Dit en altres termes, amb el dèficit fiscal de Catalunya es podrien cobrir les necessitats d’una Ucraïna i mitja cada any. De manera que ja ho sabem: res de concert econòmic a la basca.
Com sempre, naturalment, a cada recentralització o invasió de competències exclusives, algun estament ofèn i humilia Catalunya. Tal com acaba de fer una jutgessa de Tenerife amb una mare que ha optat per traslladar-se a Ripollet i que s’ha vist privada de la custòdia de la seva filla, perquè l’idioma (naturalment el català) seria un problema. Ja ho veuen, a l’arxipèlag on hi ha pastors que parlen en xiulets, anteposen els drets de la mare a fi de protegir la nena contra el trasbals de ser bilingüe i viure a un lloc de més prosperitat general. Fins aquí podíem arribar en una arbitrarietat basada en l’odi a milions de ciutadans. No seria preferible dedicar els esforços a veure si hi ha irregularitats en la compra d’un banc de Florida per part dels directius de Bankia i una casa “para recibir” pels clients de Miguel Blesa? Per cert, no es perdin els reportatges de Miguel Blesa durant les caceres dignes de l’elefant del rei. I de les “preferentes” es veu que ningú no demanarà cap explicació. I, per si tot això fos poc, ens poden explicar com Bankia rescatada amb 25.000 milions, tot just ara ja pot repartir un dividend? Tot plegat, vida cortesana com la de Rato (son pare i el seu germà ja van ser empresonats per un banc asturià en ple govern amic de Franco) que en règim de dubtosa compatibilitat és entronitzat per La Caixa en la designació com a conseller de Servihabitat. A Gas Natural també diuen que han tancat l’exercici amb uns beneficis de 650 milions sense comptar naturalment els 1450 milions que ens han repercutit a la tarifa. Total, diuen els directius, només 1,7 euros. Vaja, un “cafelito”. Amb l’electricitat més cara del món industrialitzada, caldrà prestar atenció a la indústria siderúrgica, que és el primer consumidor i necessita unes tarifes a nivell europeu per a competir i sobreviure igual que els fabricants de rajoles. I per al conjunt de l’economia catalana, el president del Port de Barcelona reclama que d’una punyetera vegada es licitin les obres dels accessos al port amenaçant amb un col·lapse que ineluctablement es produiria el 2016 al ritme de creixement actual. Que no badin o no ens tornin a mostrar l’animadversió que ens professen, perquè ja tenim la Terminal de la Hutchinson-Whampoa que ja ens connecta amb la Xina. Que recordin com mai el govern central no ha invertit ni un cèntim al port de Barcelona i ens deixin créixer.
En qualsevol cas, l’atur s’ha estancat en prop de sis milions de persones sense feina amb taxes de desocupació del 25% que, en el cas dels joves, se situa en el 50%. És igual si la reforma laboral és una de les causes. És més, hi ha opinions per a tots els gustos. Des dels que diuen que hi ha un excés de joves amb baixa qualificació i les veus que afirmen que si s’apugen els salaris només s’impulsarà la robotització. També hi ha països que són partidaris d’unes prestacions d’atur baixes a fi d’incentivar l’entrada al mercat de treball. Sense creixement econòmic no hi haurà creació de llocs de treball encara que la qualitat dels llocs de feina pugui referir-se a contractes de temps parcial o consisteixi en col·locar-se amb un sou més baix. L’economista Hugh opina que les retribucions no s’han reduït tant com estadísticament aparenten. El que si que marca una diferència és que segueix creixent el nombre de funcionaris públics. Caldrà, per tant, analitzar si les pressions dels sindicats són les més adequades i també la utilització del salari mínim interprofessional garantit. Són polítiques que poden aplicar-se d’una manera diferent a l’habitual i convencional. Al capdavall, val més una feina d’inferior qualitat que no tenir-ne. I, en el fons, representa una perfil característic del mercat laboral que situen Espanya al fanalet de cua pel que fa a la creació de llocs de treball.
Mentrestant, els financers i els directius de grans empreses gestores de monopolis representen un insult i un abús intolerable davant l’opinió pública i les inevitables i odioses comparances. Alguns casos de corrupció comencen a aflorar, però la impunitat i el tracte desigual per part de la Justícia és d’una evidència meridiana. Per exemple, la família Botín tenia una autèntica fortuna que no van moure perquè els diners els havia situat a una banca suïssa l’avi durant la guerra civil espanyola. O bé el germà Jaime Botín, vicepresident de Bankinter, condemnat per delicte fiscal que, de moment, no s’ha publicat perquè la notorietat no perjudiqui la imatge del financer. Per part de la Corona, també el pare del Rei (Don Juan) ha resultat no ser tan pobre com es deia i va deixar un bon pessic per la família. Alguns casos poden semblar còmics, però són indicatiu del nivell al qual poden arribar les coses. Per exemple, el secretari general d’Energia del govern d’Andalusia no paga la llum i connecta directament a la xarxa. O bé els milions que ha invertit el president de La Rioja – que tant va destacar a l’hora de fer crítiques ofensives a Catalunya- a pagar-se una mansió amb càrrec al pressupost amb la corresponent urbanització de la zona de residència.
Si un foraster s’instal·lés en aquest país s’enduria moltes sorpreses. D’entrada, ja ens deixa bocabadats que, després de saquejar tot el coure de l’edifici de Telefónica, ara les bandes de lladres especialitzats en aquest metall hagin deixat fora de servei dos trens en marxa pel procediment de robar les catenàries en vies de rodalies. També crida molt l’atenció que els avions destinats a les autoritats estiguin sempre espatllats i que deixi la família reial i el cap del govern immobilitzats amb aparells inservibles i avaries permanents. Sembla que l’únic que ha funcionat en dates recents són aquells avions de combat que, en vols rasants, havien tingut l’amable i simpàtica idea de fer aquestes demostracions a les comarques catalanes. També els deixaria estupefactes que l’home designat per a elaborar les balances fiscals (De la Fuente) faci comptes ell sol i asseguri que una correcció costaria 16.000 milions, xifra que supera el que Rússia va destinar a la subvenció del gas i l’ajut a Ucraïna abans que no es compliquessin les coses. Dit en altres termes, amb el dèficit fiscal de Catalunya es podrien cobrir les necessitats d’una Ucraïna i mitja cada any. De manera que ja ho sabem: res de concert econòmic a la basca.
Com sempre, naturalment, a cada recentralització o invasió de competències exclusives, algun estament ofèn i humilia Catalunya. Tal com acaba de fer una jutgessa de Tenerife amb una mare que ha optat per traslladar-se a Ripollet i que s’ha vist privada de la custòdia de la seva filla, perquè l’idioma (naturalment el català) seria un problema. Ja ho veuen, a l’arxipèlag on hi ha pastors que parlen en xiulets, anteposen els drets de la mare a fi de protegir la nena contra el trasbals de ser bilingüe i viure a un lloc de més prosperitat general. Fins aquí podíem arribar en una arbitrarietat basada en l’odi a milions de ciutadans. No seria preferible dedicar els esforços a veure si hi ha irregularitats en la compra d’un banc de Florida per part dels directius de Bankia i una casa “para recibir” pels clients de Miguel Blesa? Per cert, no es perdin els reportatges de Miguel Blesa durant les caceres dignes de l’elefant del rei. I de les “preferentes” es veu que ningú no demanarà cap explicació. I, per si tot això fos poc, ens poden explicar com Bankia rescatada amb 25.000 milions, tot just ara ja pot repartir un dividend? Tot plegat, vida cortesana com la de Rato (son pare i el seu germà ja van ser empresonats per un banc asturià en ple govern amic de Franco) que en règim de dubtosa compatibilitat és entronitzat per La Caixa en la designació com a conseller de Servihabitat. A Gas Natural també diuen que han tancat l’exercici amb uns beneficis de 650 milions sense comptar naturalment els 1450 milions que ens han repercutit a la tarifa. Total, diuen els directius, només 1,7 euros. Vaja, un “cafelito”. Amb l’electricitat més cara del món industrialitzada, caldrà prestar atenció a la indústria siderúrgica, que és el primer consumidor i necessita unes tarifes a nivell europeu per a competir i sobreviure igual que els fabricants de rajoles. I per al conjunt de l’economia catalana, el president del Port de Barcelona reclama que d’una punyetera vegada es licitin les obres dels accessos al port amenaçant amb un col·lapse que ineluctablement es produiria el 2016 al ritme de creixement actual. Que no badin o no ens tornin a mostrar l’animadversió que ens professen, perquè ja tenim la Terminal de la Hutchinson-Whampoa que ja ens connecta amb la Xina. Que recordin com mai el govern central no ha invertit ni un cèntim al port de Barcelona i ens deixin créixer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario