Toni Aira
Riu-te’n, d'en Junqueras!
El pacte d'Esquerra amb Ernest Maragall és la de l'ERC de Junqueras junt amb un cognom que és sinònim d'institució, de poder, de govern, de gestió.
Paradoxalment (o no) en l'actual cruïlla de país (que també l'és per al nostre sistema de partits), a la CiU que més aposta per l'ideal i el sentiment s'hi està contraposant (subliminarment, com aquell qui no vol la cosa) una Esquerra que apunta cada dia amb més força pel pragmatisme. O, diguem-ho d'una altra manera, l'ERC que més fa per trobar un perfil annex a la idea de la governabilitat, de gestió i de sentit institucional.
CiU l'any 2006 va lluir en la campanya de les eleccions catalanes un eslògan que en sintetitzava l'essència: "Estimar Catalunya, governar bé!". En els últims temps, la segona part de la frase no la posa tan en valor com en altres temps, ja sigui per l'escassetat de recursos o perquè el dret a decidir i "el procés" n'ocupa bona part dels esforços. En canvi, Esquerra, amb el fitxatge d'Ernest Maragall (entre molts altres gestos) busca unir la seva imatge, la del seu projecte i la d'Oriol Junqueras a la d'un partit de govern que a banda de fixar un horitzó ambiciós també pot ser sinònim de gestió.
Siguem francs: Ernest Maragall, polític amb capacitat de gestió contrastada, té de regeneració de la política i de novetat el mateix que un servidor pugui tenir de fan de Cristóbal Montoro. Només els diré que sóc autònom. Oi que m'entenen? Però és que el pacte d'ERC amb Ernest Maragall per concórrer plegats a les eleccions europees no és el fitxatge d'un individu en concret ni el de Nova Esquerra Catalana en pack, on segur que hi ha gent amb idees i maneres noves de fer i d'entendre la política.
El de Maragall no és tampoc el fitxatge d'un antic conseller del tripartit, ni el de la totpoderosa mà dreta del seu germà i alcalde de Barcelona durant anys i panys. No és una obsessió malaltissa d'ERC amb el PSC, perquè de fet ja li agradaria a Pere Navarro que algú tingués una obsessió amb ell, cosa que voldria dir que algú rellevant hi pensa. Però no, el pacte d'Esquerra amb Ernest Maragall és de moment una imatge, la que quedarà en la retina dels ciutadans que presten una certa atenció a la política: l'ERC de Junqueras junt amb un cognom que és sinònim d'institució, de poder, de govern, de gestió.
Ernest Maragall ja remenava cireres (implacable amb la dissidència interna, per cert) quan un servidor anava amb calça curta. El seu acord amb ERC es tradueix ara mateix sobretot en això. Una passa més en l'estratègia de Junqueras de cara a buscar centre (no només dins l'esquerra). A agafar gruix com a opció de govern creïble, com a força política que en temps de dispersió del vot aconsegueix que més d'un hi aposti i que aquest "més d'un" no sigui tant el públic cupaire com certes capes més centrades i fins i tot certs patricis que durant dècades van governar a plaer i amb l'aplaudiment de la gauche divine. Això és en gran part el missatge de la foto de Maragall amb Junqueras. L'aposta d'un cognom-icona per un partit de qui molts fans del maragallisme se'n fotien ara fa quatre dies.
Així que poca broma amb Oriol Junqueras i la seva ERC. No només els ho prescriuria als qui durant dècades van ser companys conjunturals dels Maragall i allò que ells representen, sinó també als qui ara són companys de viatge d'Esquerra i que durant dècades han representat allò que Junqueras aspira desacomplexadament a encarnar. Perquè ell ho fa legítimament i amb certs mèrits indubtables. Això sí, també amb d'altres que li van fent regals fins i tot quan ell no els demana.
CiU l'any 2006 va lluir en la campanya de les eleccions catalanes un eslògan que en sintetitzava l'essència: "Estimar Catalunya, governar bé!". En els últims temps, la segona part de la frase no la posa tan en valor com en altres temps, ja sigui per l'escassetat de recursos o perquè el dret a decidir i "el procés" n'ocupa bona part dels esforços. En canvi, Esquerra, amb el fitxatge d'Ernest Maragall (entre molts altres gestos) busca unir la seva imatge, la del seu projecte i la d'Oriol Junqueras a la d'un partit de govern que a banda de fixar un horitzó ambiciós també pot ser sinònim de gestió.
Siguem francs: Ernest Maragall, polític amb capacitat de gestió contrastada, té de regeneració de la política i de novetat el mateix que un servidor pugui tenir de fan de Cristóbal Montoro. Només els diré que sóc autònom. Oi que m'entenen? Però és que el pacte d'ERC amb Ernest Maragall per concórrer plegats a les eleccions europees no és el fitxatge d'un individu en concret ni el de Nova Esquerra Catalana en pack, on segur que hi ha gent amb idees i maneres noves de fer i d'entendre la política.
El de Maragall no és tampoc el fitxatge d'un antic conseller del tripartit, ni el de la totpoderosa mà dreta del seu germà i alcalde de Barcelona durant anys i panys. No és una obsessió malaltissa d'ERC amb el PSC, perquè de fet ja li agradaria a Pere Navarro que algú tingués una obsessió amb ell, cosa que voldria dir que algú rellevant hi pensa. Però no, el pacte d'Esquerra amb Ernest Maragall és de moment una imatge, la que quedarà en la retina dels ciutadans que presten una certa atenció a la política: l'ERC de Junqueras junt amb un cognom que és sinònim d'institució, de poder, de govern, de gestió.
Ernest Maragall ja remenava cireres (implacable amb la dissidència interna, per cert) quan un servidor anava amb calça curta. El seu acord amb ERC es tradueix ara mateix sobretot en això. Una passa més en l'estratègia de Junqueras de cara a buscar centre (no només dins l'esquerra). A agafar gruix com a opció de govern creïble, com a força política que en temps de dispersió del vot aconsegueix que més d'un hi aposti i que aquest "més d'un" no sigui tant el públic cupaire com certes capes més centrades i fins i tot certs patricis que durant dècades van governar a plaer i amb l'aplaudiment de la gauche divine. Això és en gran part el missatge de la foto de Maragall amb Junqueras. L'aposta d'un cognom-icona per un partit de qui molts fans del maragallisme se'n fotien ara fa quatre dies.
Així que poca broma amb Oriol Junqueras i la seva ERC. No només els ho prescriuria als qui durant dècades van ser companys conjunturals dels Maragall i allò que ells representen, sinó també als qui ara són companys de viatge d'Esquerra i que durant dècades han representat allò que Junqueras aspira desacomplexadament a encarnar. Perquè ell ho fa legítimament i amb certs mèrits indubtables. Això sí, també amb d'altres que li van fent regals fins i tot quan ell no els demana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario